24 mai 2013 Ablació i temps
L’Audiència de Barcelona ha condemnat els pares de dues nenes gambianes residents a Vilanova i la Geltrú a dotze anys de presó per mutilar el clítoris de les seves filles. Des del desembre passat, totes dues estan sota la tutela de la Generalitat. L’ablació de clítoris és delicte tant a Espanya com a Gàmbia, i el desconeixement d’això no eximeix de la responsabilitat penal. Els pares d’aquestes criatures -que segons les cròniques tenen un nivell cultural baix- fa molts anys que viuen al nostre país.
Aquest cas obre un gran interrogant sobre la relació entre el pas del temps i el canvi en els valors dels individus. Com pot ser que una família que fa més d’una dècada que treballa i viu en la nostra societat no hagi sabut o no hagi volgut saber que l’ablació de clítoris és una monstruositat? Quin nivell d’interacció amb la realitat que els acull han tingut aquests pares? Quina informació bàsica han rebut sobre els costums i la llei d’aquí? Algú que acaba d’arribar pot al·legar ignorància sobre els valors i les normes del lloc que ha triat per edificar-se una vida millor, però això resulta estrany en persones que, tècnicament i sobre el paper, han demostrat “arrelament”. Què han fet, o què han deixat de fer, les administracions per evitar aquesta situació?
Si estirem el fil, apareix el debat més envitricollat: Què entenem per integració? El terme integració no agrada en certs ambients, que han portat la correcció política fins a extrems absurds, però és un concepte clau per evitar que la condició d’immigrant sigui permanent. Una persona que fa vint anys que viu en un país no hauria de sentir-se ni ser tractada com a immigrant. És cert que hi ha qui es planteja la migració com una circumstància breu, una aposta per aconseguir uns recursos que fan falta i, després, poder retornar al lloc de procedència. Això no obstant, la majoria de la gent que es trasllada de país perquè aspira a un horitzó millor de progrés i benestar sap que el viatge no acostuma a tenir bitllet de tornada. Sobretot perquè les branques pesen més que les arrels. Els fills i el futur construeixen el projecte de vida, i acaben reconfigurant les prioritats i, de retruc, els valors. Si l’ascensor social no s’espatlla, arriba un dia en què l’immigrant deixa de ser-ho i bescanvia nostàlgia per seguretat i unes certes expectatives.
En la societat catalana, pastada a partir de migracions molt diverses, podem comprovar fàcilment que la integració ha funcionat, tot i que de manera heterogènia, en funció de molts factors. Arran de l’arribada de persones de països llunyans, amb valors i costums que tenen poc a veure amb la nostra comunitat, l’objectiu de la integració exigeix més instruments i més recursos. Aquesta és la lliçó de la trista notícia de dues nenes mutilades pels seus pares.