06 jun 2013 Morts i bombes al TNC

Quan vaig sortir del Teatre Nacional el dissabte passat, després de veure l’obra Barcelona, ho vaig fer emocionat i també content, perquè, finalment, assistia a un muntatge teatral català que parlava del nostre passat recent des de la consciència adulta i madura de la complexitat. Això, que hauria de ser el més habitual en qualsevol creador que pretengui explorar la nostra història amb rigor i honestedat, no sempre es veu als nostres escenaris. L’autor, Pere Riera, ens explica una història que passa l’any 1938 en una casa de la capital catalana, concretament el 17 de març, una de les tres jornades de bombardejos sistemàtics i continuats sobre la població civil barcelonina que van fer els avions de l’Itàlia feixista, país que, com l’Alemanya nazi, ajudava el bàndol franquista durant la Guerra Civil.

El més important del teatre, com de qualsevol art, és que emocioni, i Barcelona, que ha dirigit amb elegància el mateix Riera, ho fa amb una intel·ligència i una finesa -també una compassió extraordinària per tots i cadascun dels personatges- que arriben a l’espectador. Però l’art de volada fa una altra cosa, a més d’emocionar: ens interpel·la amb eficàcia i, a vegades, també ens transforma mitjançant aquesta invitació a pensar i pensar-nos. En aquest cas, la peripècia de dues dones de caràcter, la Núria i l’Elena, i la resta de personatges que viuen en aquesta casa o hi passen, ens permet fer-nos preguntes sobre el passat tràgic dels nostres pares i avis: Com es vivia a la rereguarda? Què sentien les persones sota les bombes? Com s’ho feien per sobreviure quan l’esperança era desmentida per la mort i el dolor? Com s’organitzaven per fer una vida normal malgrat la por? Què passa amb els ideals i les conviccions quan els fets es torcen de manera imprevista?

Hi ha moltes més preguntes, és clar. Cada espectador té les seves. Són preguntes sobre el passat i sobre els nusos de la història. Em resisteixo a escriure que siguin preguntes sobre la memòria, perquè s’ha abusat massa d’aquest concepte, algunes vegades per fer passar bou per bèstia grossa. A cavall dels debats sobre la mal anomenada memòria històrica, hem vist obres de teatre i pel·lícules que semblaven destinades a tranquil·litzar les consciències d’uns o d’altres, concebudes només com una faula infantil que vol persuadir-nos d’unes tesis rígides i simplificadores, entre el didactisme i la propaganda. L’obra Barcelona evita amb cura aquests mals perquè tracta els morts amb el màxim respecte i la memòria dels vius amb decència. La veritat poètica de l’art no trenca aquí la veritat del que s’esdevingué, ans al contrari: la potencia, la subratlla.

L’historiador escocès Niall Ferguson ha escrit que “la gent que viu actualment presta una atenció insuficient als morts”. Vol dir que, malgrat que hi ha assignatures d’història en tots els nivells de l’ensenyament, el coneixement del passat és, en general, prim, feble, i això té conseqüències negatives en la nostra manera de prendre decisions, com demostraria l’actual crisi econòmica. Menyspreem la història i ho paguem car. Per comprendre el passat -afegeix Ferguson- cal empatia, “que, mitjançant un acte d’imaginació, ens posa en la seva situació”. Una imaginació que no és sinònim de fantasia sinó que està vinculada als documents, les proves i les fonts prèviament contrastades sobre allò que van viure i van pensar aquells que van precedir-nos.

Riera no desfigura ni distorsiona el passat, recrea el temps de les bombes amb la pulcritud del bon historiador i la imaginació del bon poeta. I, llavors, assistim a un dia en la vida d’uns individus que hauríem pogut ser nosaltres, que també vam ser nosaltres. Dins aquesta història -servida per uns actors en estat de gràcia- hi bateguen moltes memòries reals, però aquestes no reclamen, en cap cas, el lloc de la història ni el de l’homenatge ni el de la doctrina. Cada cosa al seu lloc. Són memòries que es barregen entre si i que posen en evidència la fragilitat dels discursos, el pes de les actituds, el vertigen dels esdeveniments quan allò que aguanta la vida és la vida mateixa. El tango cruel de la memòria -per dir-ho com el clàssic- va sonant mentre ens interroguem, des de la nostra butaca, sobre allò que hi ha més enllà i més ençà del dolor dels morts i dels que van enterrar-los.

Si volgués fer un article polític, recomanaria ara mateix la visió d’aquesta obra a la delegada del Govern espanyol a Catalunya i a alguns notables més, amb el desig sincer que la compassió inspiri d’ofici les paraules i els gestos dels qui poden convocar o desconvocar els dimonis del passat des dels seus càrrecs. Com que aquest paper vol tenir un to més personal, em limito a recomanar que Barcelona pugui ser vista per molts alumnes de secundària del nostre país, en companyia dels seus mestres i, tal vegada, dels seus pares. Seria una gran lliçó d’història, un exercici que ajudaria -potser peco d’optimista- a civilitzar-nos i a tenir més en compte la complexitat del nostre present i la diferència entre el discrepant i l’enemic. Vivim dies en què els debats públics es crispen amb molta facilitat i cal fer esforços per evitar les respostes estomacals. Un teatre que no saqueja les tombes ni redueix el record a bandera és una vacuna adequada contra qualsevol sectarisme.