07 jun 2013 Lleis sense ideologia
El ministre d’Educació ha reconegut, des dels micròfons de la Cope, que la polèmica llei de reforma educativa que impulsa, la Lomce, té “alguns aspectes ideològics en els quals de manera legítima hi pot haver diferències, fins i tot de certa entitat”, entre el PP i els altres partits. L’afirmació no hauria de ser notícia perquè és una obvietat que qualsevol projecte de llei de qualsevol govern respon sempre a una o altra ideologia. Per tant, què està passant? Molt senzill: els polítics (i també alguns periodistes) fan servir l’adjectiu ideològic com a sinònim d’altres mots que descriuen atributs negatius: dogmàtic, doctrinari, intransigent, imposat, etcètera. Es veu que, segons com i segons quan, els ideològics sempre són els altres.
La ideologia seria, des d’aquesta perspectiva errònia, una mena de gra al cul que li surt a la política, un gep que denunciem en l’adversari mentre fem veure que nosaltres no en tenim. Com passa amb el nacionalisme en el qual militen els que es declaren solemnement “no nacionalistes”. Aquesta criminalització de la ideologia és una tendència típicament postmoderna, però té antecedents espanyols en aquell diplomàtic i ministre de Franco anomenat Gonzalo Fernández de la Mora que va escriure -a mitjans dels anys seixanta- un assaig intitulat El crepúsculo de las ideologías, que no era exactament un al·legat en favor de la democràcia. Per cert, del mateix autor també hi ha un llibre sobre la partitocràcia, que sembla redactat a la mida d’alguns populistes que avui fan servir la parauleta.
No havíem quedat que la democràcia serveix, precisament, per organitzar de manera civilitzada la pugna entre ideologies diverses i interessos socials contraposats? Wert no és més ideològic que Ángel Gabilondo, el seu antecessor socialista, però el seu problema és un altre: fa molt de soroll i, a més, pretén guanyar ràpidament i per KO, en comptes de fer-ho per punts. Perquè confon la majoria parlamentària amb el consens social.
Quan Mario Monti va ser nomenat primer ministre d’Itàlia sense haver passat per les urnes, tots ens vam demanar quina ideologia tenia el tecnòcrata veí. La tecnocràcia acostuma a vendre’s com una política sense ideologia, extrem que és una contradicció en els termes i, de passada, un insult a la intel·ligència. Ai dels que afirmen governar al marge de les ideologies! És des de la ideologia que es fan polítiques i es firmen acords, com van fer PSC, ERC i CiU quan van tirar endavant la Llei d’Educació de Catalunya, en l’etapa del tripartit. Els tres grups no van renunciar als seus principis ideològics, però van entendre que havien de fer cessions per assolir un pacte que donés continuïtat i estabilitat al marc educatiu del país, tot posant-lo a resguard dels canvis electorals. Van actuar amb responsabilitat, tot un detall.