21 jun 2013 Herois d’ara mateix
El dissabte passat, quan vaig entrar al supermercat, un senyor va informar-me que, a la meva ciutat, s’estava fent un recapte per al Banc dels Aliments, amb l’objectiu d’aconseguir productes bàsics per a les persones més necessitades. Va donar-me un fullet on s’explicava que els aliments prioritaris són oli, arròs, pasta, sucre, llegums cuits o crus, conserves de peix, tomàquet, cacau en pols, galetes, cereals, llet i melmelades.
A la sortida, un cop havies passat per caixa, uns altres voluntaris recollien i endreçaven els aliments que els clients havien comprat per al recapte. Em va admirar la gran discreció i eficàcia -fins i tot delicadesa- amb la qual els que havien decidit passar la tarda del dissabte allà es dedicaven a apilar, agrupar i controlar els productes que anirien, finalment, als magatzems del Banc de Queviures de Vilanova i la Geltrú. Els voluntaris que jo vaig veure eren dones i homes que passaven dels quaranta o dels cinquanta anys i que, contràriament al que passa amb algunes modes solidàries pensades exclusivament per als mitjans de comunicació, no interpretaven cap paper, sinó que actuaven de manera natural i sense fer soroll. L’escena no tenia ni música ni un disseny de producció acurat per crear un determinat clima. Imagineu un supermercat de barriada un dissabte a primera hora de la tarda, res més.
S’ha escrit molt sobre la solidaritat anònima i sobre la riquesa extraordinària que representen els voluntaris, sense els quals els drames de la crisi serien encara més aguts. Des del punt de vista conceptual, s’ha dit tot el que s’ha de dir d’aquests ciutadans excel·lents i, per tant, val més fer silenci. Amb tot, em sembla que pot tenir un cert interès consignar el contrast entre un món ple de soroll i uns voluntaris que -pel que jo vaig observar- feien molta feina com si no hi fossin, com si tot fluís i fos fàcil. Aquesta circumstància em va cridar l’atenció, així com l’amabilitat extrema amb la qual operaven. Potser perquè ens hem acostumat a la manca de respecte i a unes dosis d’indiferència molt altes, quan ens topem amb un grup que milita en tot el contrari es produeix un efecte il·luminador. Com us ho diré sense que penseu que exagero? Em vaig emocionar davant l’elegància moral d’aquestes dones i homes que regalaven unes hores per tirar endavant el país, des d’un supermercat, apuntant, meticulosament, els quilos d’arròs o de llegums que anaven arreplegant. La majoria estem molt per sota i molt lluny d’aquestes persones gràcies a les quals la paraula dignitat no és una simple antigalla en el diccionari.
Si aquesta crisi és una guerra, la gent que fa aquestes coses són els veritables herois. Ho dic i no ho repeteixo, perquè és segur que ells no acceptarien aquestes denominació, poc original però d’una precisió indiscutible.