04 jul 2013 De Vicens Vives a Dyango

El col·lega Iu Forn, amb la seva agudesa habitual, m’ha robat el títol que jo volia per aquest paper a propòsit del cas del cantant melòdic català que ha assumit la bandera sobiranista: “Dyango, un heroi per accident”. En el seu article a l’Ara, l’amic Forn destaca la naturalitat amb què, fa uns dies, l’artista va respondre -sempre molt educadament- als tertulians d’una cadena televisiva espanyola que van escandalitzar-se i empipar-se perquè s’havia afegit al Concert per la llibertat, on va ser rebut i aplaudit amb especial afecte pel públic. Les respostes del ciutadà Josep Gómez i Romero -conegut als escenaris com Dyango- constitueixen una de les millors explicacions del que sent i pensa avui molta gent en aquest país, i tenen l’enorme virtut de la claredat, la senzillesa i l’autenticitat. Farien bé alguns que opinen sobre Catalunya des de lluny d’escoltar aquest testimoni. Potser començarien a comprendre alguna cosa.

El sobiranisme inesperat de Dyango il·lustra perfectament el que està passant entre les classes mitjanes i sectors populars de casa nostra, inclòs el petit i mitjà empresariat, el que vol que la patronal Foment del Treball s’hagués sumat al Pacte Nacional pel Dret a Decidir en comptes de fer rengle amb el PP, PSC i Ciutadans. El pas de Dyango no és una simple anècdota. Que un cantant molt allunyat de la tradició i l’estètica de l’art compromès i la protesta no tingui por de dir públicament “me siento más catalán que español ahora mismo” indica que el canvi de mentalitat que s’ha donat és més profund i de més abast que no sembla. És el que, des de fa temps, anomeno “la desconnexió”. Si jo fos un polític o un periodista de més enllà de l’Ebre, intentaria escatir les causes reals d’aquest fenomen.

“Els artistes, ja se sap, són de la rauxa”, dirà algú per liquidar la qüestió. M’agradaria recordar que gairebé tots els cantants i actors que van prendre part al Concert per la llibertat -inclòs Dyango- també són el que avui s’anomena emprenedors. Sovint, arrisquen els seus diners (a vegades tot el seu patrimoni) per tirar endavant els seus projectes, i depenen del mercat d’una manera tan o més descarnada que un fabricant d’aixetes o un hoteler, castigats a més per un IVA cultural abusiu dictat des de Madrid. I si fos el seny empresarial i la previsora mentalitat botiguera allò que -diguem-ne- pesa més a l’hora de dir “prou” en persones que, com Dyango, mai abans no s’havien expressat en aquests termes? Penseu-hi. Aquesta és una revolta de gent estalviadora que viu del seu esforç, i per això sent tant de fàstic davant de Millet com de Bárcenas.

No serà sobrer recordar, ara i aquí, que el catalanisme és un moviment construït per poetes i industrials a cavall dels segles XIX i XX, cansats uns i altres d’un Estat tronat que ells volien regenerar i obrir a Europa, en benefici del reconeixement de la nació catalana, del benestar de tots els espanyols, dels negocis i de la modernització general. El catalanisme va saber conjuminar els interessos i els valors de classes antagòniques, unides totes circumstancialment contra una oligarquia miop, sustentada en el caciquisme, el bastó i el centralisme. La força del catalanisme com a moviment de masses que articula el país prové d’aquesta suma i pluralisme intern. I, malgrat tot, encara perdura.

Jaume Vicens Vives defineix el catalanisme, al llibre Industrials i polítics del segle XIX, com “la culminació d’un estat d’esperit que arrenca de la crisi de l’Antic Règim el 1808 i té com a eix de marxa la línia del moderantisme i com a ales desbordants d’un costat el tradicionalisme foralista i de l’altre el radicalisme liberal”. La manifestació de la Diada de l’any passat, el Concert per la llibertat, els debats a Foment del Treball o l’adopció del projecte sobiranista per part de Dyango i milers de ciutadans expressen la culminació d’un nou estat d’esperit -per dir-ho amb el llenguatge de Vicens Vives- que representa la fi del catalanisme polític i la consolidació del sobiranisme social. Però l’eminent historiador ens adverteix que “un estat d’esperit no és un dogma ni una doctrina”, la qual cosa ens recorda que el malestar, si no troba relat, s’acaba esbravant. De doctrina, com bé subratlla Vicens Vives, el catalanisme “no en tingué fins la generació del 1901”. La nova doctrina de l’Estat propi va ser propulsada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el moment en què la transició espanyola a Catalunya se’ns va desfer a les mans com paper arnat. Podríem parlar de la generació del 2010. El català emprenyat s’està transformant en una altra cosa, una multitud de Dyangos que diuen: “Hay que aprovechar la ocasión”.

Ara és com si escoltés la pregunta que Enric Juliana li feia l’altre dia a Jordi Graupera pel Twitter: I què en fem, de Maquiavel? Busco pistes en el Vicens Vives de Notícia de Catalunya. Anem al Minotaure, que és el poder, segons l’historiador gironí. Els catalans, diu el savi, no estem familiaritzats amb el poder i d’aquí plora la criatura. Tot allò de les derrotes. És cert, però també ho és que ha plogut molt des del 1953. Dyango -que tenia 13 anys quan Vicens Vives teoritzava sobre les febleses col·lectives- ara és “sincer i real” com aquells catalanistes del 1892. No és l’únic. Un estat d’esperit, un estat propi.