18 jul 2013 Quaranta anys de titelles

Ara tothom parla d’indústries culturals però hi va haver un temps que aquesta expressió no es feia servir i les coses eren i es feien d’una altra manera. A les acaballes del franquisme, podien passar fets extraordinaris enmig d’una pila d’incerteses, esperances i pors. Podia néixer, per exemple, una companyia de teatre de titelles de la mà de gent molt jove. Així va ser com va sorgir L’Estaquirot, una de les moltes aventures culturals que van servir per obrir les finestres d’un país que necessitava aire fresc. Davant d’un panorama farcit de notícies polítiques i econòmiques dolentes, un 40è aniversari feliç és un esdeveniment que mereix un comentari. Per evitar el pessimisme i per recordar que també hi ha bona gent que ens fa la vida més habitable.

“L’any 1973 -escriuen els membres de L’Estaquirot en un llibret commemoratiu editat per a l’ocasió- teníem 17 anys, una edat fantàstica per fer activitats, per sortir, per veure coses, per fer teatre, per experimentar… Arran del primer festival de titelles de Barcelona i potser per casualitat, vam descobrir un nou art, amb moltes més possibilitats de les que pensàvem. Era a finals de la dictadura, teníem moltes ganes d’expressar-nos i d’explicar coses en la nostra llengua, que ens havia estat vetada fins i tot a l’escola. Va ser així que començàrem a preparar un espectacle; vam escriure uns contes i unes cançons i vam construir uns titelles i uns cap-grossos molt rudimentaris. L’acceptació del públic ens va encoratjar a seguir; ens contractaven per actuar en places i carrers i també en teatres. Sense gairebé adonar-nos-en, es va convertir en la nostra feina…”. Vet-ho aquí, molt resumida, l’arrancada artística d’uns joves de Vilanova i la Geltrú que, abans que arribés la democràcia, i molt abans de les subvencions (que ara han desaparegut) i dels gestors culturals (que tant manen i dicten), i molt abans també del desencís, la postmodernitat i les xarxes socials, van sortir a menjar-se el món i a construir una petita utopia realitzable des dels patis de les escoles i les festes majors, allí on la llibertat es començava a filtrar, a poc a poc.

Les fotografies d’ahir ens mostren uns titellaires amb aspecte de hippies de Califòrnia anant amunt i avall en una petita furgoneta. Una nova cultura apareixia mitjançant el teatre, la música, les festes populars, la literatura… Bullien les associacions de veïns i creixia el moviment de renovació pedagògica mentre els partits es preparaven per al futur. Arribaven idees i actituds de fora, una nova manera d’entendre la vida que posava en crisi allò que pensaven els adults, enxampats entre les inèrcies d’una estrenada societat de consum i les hipocresies d’un règim basat en l’amenaça i el bastó. El nord enllà era més ençà, i cada cop resultava més difícil per als censors aturar la biologia. Oriol Pi de Cabanyes escrivia Oferiu flors als rebels que fracassaren mentre el futur ministre Josep Piqué, llavors estudiant universitari, militava al PSUC. Els cabells es portaven llargs i es fumava dins les aules.

En aquest magma de canvi històric, apareix la creativitat de L’Estaquirot, artistes que, amb el temps, acaben convertits en petits empresaris però comencen passant la gorra entre el públic. Cada generació vol inventar el món, però abans de Verkami i del crowdfunding també hi havia bojos apassionats que es llançaven a la piscina amb l’ajut només de parents i amics. Abans que la paraula emprenedor fos un tòpic, hi havia qui emprenia perquè volia fer reals els seus somnis. L’exemple de L’Estaquirot -com el d’altres grups que broten a primers dels setanta- és una lliçó per als temps que corren, precaris. Convençuts que podien fer coses noves, aquells titellaires, músics, pintors, poetes i actors van contribuir a canviar la fesomia de la nostra societat. Igual -no menys- que els nostres polítics, que sortien de la clandestinitat. La recuperació de la democràcia no va ser només una transició d’un sistema a un altre, va ser una transformació d’actituds i de referents. Potser, en canvi, no va ser un relleu de valors tan profund com ens pensàvem, a la vista de segons quins desperfectes actuals.

Avui, la companyia L’Estaquirot són l’Olga Jiménez, l’Albert Albà (conegut per tothom com Bertu) i la Núria Benedicto. Durant quatre dècades, a més d’aquests tres incansables, molts d’altres amics han aportat el seu talent i el seu esforç a aquesta aventura. Quan van començar a dedicar-se a la faràndula, els van obligar a apuntar-se al Sindicato Nacional del Espectáculo. Ha plogut molt des de llavors, però se’ls veu frescos i amb ganes, sense que l’ofici adquirit hagi matat el cuc de la curiositat. Després de més de 8.700 funcions, mantenen intacta la il·lusió de crear nous espectacles, buscant el risc de la investigació i la connexió amb el públic. Si hagués de dir només un atribut positiu de la seva feina, esmentaria el respecte a la intel·ligència de petits i grans amb què preparen i executen les seves obres. El respecte de qui sap que la cultura acompleix la seva missió quan aconsegueix fer ciutadans més lliures.

És gràcies a la continuïtat d’una feina cultural sorgida contra un món que s’enfonsava que avui tenim una societat menys idiota, malgrat algunes decepcions. Tinguem-ho clar.