06 set 2013 Estar per la feina

Han enxampat el senador John McCain -que havia estat candidat republicà a la presidència dels EUA- jugant al pòquer amb el seu iPhone en ple debat sobre la intervenció militar nord-americana a Síria. L’home no estava per la feina, un dels dies més importants de la seva tasca com a representant del poble. En aquesta mateixa línia, també s’ha sabut que s’han fet quasi 300.000 intents d’accés a llocs webs considerats pornogràfics des d’ordinadors del Parlament britànic durant l’any 2012, la qual cosa representa una mitjana de 800 per dia des de dispositius dels diputats, assessors i empleats. Més gent que no està per la feina i que cobra de la caixa pública per dedicar-se -en teoria- als afers d’interès general.

Les dues notícies fan pensar en allò que abans se’n deia vocació i que ara no sé com se n’ha de dir. Si resultes escollit democràticament pels teus conciutadans deu ser perquè -poc o molt- t’interessen unes tasques i obligacions entre les quals hi ha, òbviament, assistir a debats parlamentaris que no sempre són estrictament apassionants. Per molt que ens agradi allò que fem, sempre hi ha dies o moments en què ens estimaríem més ser en un altre lloc fent qualsevol altra cosa. Acceptem també aquesta feblesa humana entre els legisladors i altres espècies. Ara, la dignitat del càrrec, la responsabilitat i el sou públic podrien servir per frenar certs excessos, com ara jugar al pòquer quan s’està decidint si bombardejaràs un país llunyà o admirar les meravelles eròtiques virtuals mentre es discuteix sobre la pujada de les taxes universitàries o les retallades als hospitals. Sobretot perquè és una enorme falta de respecte als ciutadans que t’han triat.

Abans -abans dels ordinadors portàtils, els mòbils i les tauletes- alguns diputats també s’abandonaven a esbarjos més o menys privats mentre el de la tribuna parlava dels horaris comercials o la reforma de l’ensenyament secundari. En aquella època, llegien el diari (o voluminosos resums de premsa), feien gargots, es dedicaven als mots encreuats o escrivien sonets satírics, preferentment sobre els companys de grup. En aquella època desconnectada, aquesta actitud mandrosa era menys coneguda per la gent, hi havia menys canals d’informació, tot era més discret. Ara, no. Avui, els parlamentaris han d’estar per la feina perquè, en cas contrari, es nota molt.

I si es decidís que, durant les reunions de comissió i els plens, ses senyories no poden portar al damunt ni el mòbil ni la tauleta, només els papers que tinguin a veure amb allò que s’està tractant? Impossible, em diuen. Ni els professors a l’escola poden lluitar contra uns nous hàbits que estan modificant la nostra manera de ser en el món. McCain feia una partideta, totalment indiferent a la dimensió tràgica de la seva responsabilitat. Així surten després les coses.