ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Intensitat i risc de fatiga
4849
post-template-default,single,single-post,postid-4849,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

11 set Intensitat i risc de fatiga

El pitjor que li pot passar a un projecte polític és que s’acabi esbravant com una ampolla de cava que es deixa oberta durant massa temps. Cal estar atents. Avui, 11 de setembre, molts ciutadans ens afegim decidits a la Via Catalana, una acció important per dir al món quin és l’anhel d’una part molt activa de la societat. Ara, després, d’aquesta jornada especial, ens toca reflexionar sobre la relació entre allò que estem fent per assolir la independència i les energies de què disposem. Perquè correm el risc que la nostra proposta s’esbravi sense voler-ho, per una sèrie d’errors estratègics i tàctics. M’explico.

El factor temps, que en política és essencial, pot ser el nostre aliat o el nostre enemic. Sempre he sostingut que una consulta feta massa aviat impediria arribar als dubtosos i no convençuts mentre una consulta feta massa tard donaria al bloc espanyolista l’ocasió de confegir una estratègia amb cara i ulls, que ara no té. Dit això, encertar el millor moment del referèndum (o d’allò que s’hi assembli) és la clau, un aspecte sobre el qual no hi ha ningú que tingui certeses. Tot fa pensar que, enmig d’un calendari farcit d’eleccions (europees i espanyoles) i sotmès a avatars inimaginables, el Govern i els partits favorables a la consulta no saben encara, a dia d’avui, quan i com concretaran tot plegat.

Aquesta inconcreció incideix en un aspecte del qual mai no es parla: la intensitat de la mobilització social sobiranista. Penso que aquest assumpte és central. Quan de temps pot mantenir-se l’agitació en pro d’un referèndum per la independència? Siguem clars: hi ha un nombre significatiu de catalans molt motivats però el cansament també pot aparèixer, si el temps es dilata i les accions no van més enllà de l’àmbit dels ja convençuts. No es pot fer una pressió molt intensa sobre el mateix punt durant molt de temps. La fatiga d’un combat sense dates seria una doble fatiga perquè generaria massa dubtes sobre el sentit de l’activisme desenvolupat i sobre el cost/benefici d’una aposta històrica que, per poder triomfar, ha d’encomanar il·lusió a una majoria social capaç de capgirar l’statu quo de manera pacífica. Estic segur que el camp d’interessos espanyolistes pensa que, tard o d’hora, la desmobilització trencarà l’impuls d’aquest projecte. Com pensa que fracassarà la pedagogia sobiranista entre els sectors socials que mai no s’han plantejat un Estat català.

Ens trobem on ens trobem perquè el carrer ha influït d’una manera insòlita en l’agenda oficial i en les lògiques dels partits, especialment de CiU. El president Mas va avançar les eleccions perquè va interpretar d’una determinada manera la manifestació de la Diada de l’any passat i perquè Madrid va refusar el diàleg sobre el pacte fiscal. El carrer és l’escenari del nou sobiranisme i la seva capacitat de modificar la densa realitat rau en el difícil art de convertir una expressió de la multitud en tota una altra cosa. Els encarregats d’aquesta alquímia són els nostres representants democràtics, amb tots els seus defectes i virtuts. Són ells qui, a partir d’un mandat electoral, han de posar negre sobre blanc. Perquè les coses vagin bé, cal que la mobilització social i la feina del Govern i del Parlament tinguin una articulació intel·ligent i uns ritmes adequats, bo i sabent que caldrà trobar les oportunitats enmig de la boira i del soroll. Si el carrer afluixa, els polítics compromesos perdran un suport indispensable per poder fer la batalla amb un mínim de garanties.

Torno al que deia: Quan de temps es podrà mantenir la mobilització en pro d’una consulta sobre el futur de Catalunya? Molts anys no, certament. I sort que Madrid ens hi ajuda, posant cada dia més llenya al foc. El projecte de la independència té força, però també es pot esbravar. Siguem-ne conscients.

 

Etiquetes: