01 oct 2013 L’aula, el saber, les pantalles

Sóc un escriptor i periodista que també fa classes a la universitat. Fa gairebé vint anys que intento explicar algunes coses bàsiques sobre la informació, l’opinió pública i la política a gent molt jove que arriba a les aules amb ganes –se suposa- de guanyar-se la vida amb això que en diuen la comunicació. El terme comunicador ha triomfat davant de paraules més clàssiques com periodista o cineasta. Tothom és comunicador, la qual cosa em fa una mica de riure, perquè posa l’accent en l’acte de comunicar més que en el contingut de l’esmentada comunicació. El dia que vam assumir que hi ha un ofici de comunicador vam començar a deixar en segon terme el fons en benefici de la forma, i van aparèixer experts en confegir discursos que no han llegit mai cap llibre. Paradoxal però ben cert.

Les matèries que jo explico no són com la química o la física sinó que són disciplines sobre les quals tothom creu saber-ne o creu poder impugnar-ne la base sense necessitat d’estudiar el que hi ha. El concepte de coneixement –tan repetit pels polítics com a etiqueta-fetitxe en campanya electoral- se’ns va desfent mentre inventem noves formes d’avaluació, sobretot si ens dediquem al que abans eren humanitats i avui són una barreja de lletres, ciències socials i humanitats modernes. Alerta: no m’apunto a les lamentacions apocalíptiques sobre la desaparició d’una universitat idealitzada ni dic que hem estat derrotats per un relativisme corrosiu que ho iguala tot per baix. Només subratllo que el coneixement específic que tracto de presentar amb sentit als meus alumnes no gaudeix de gaire prestigi entre els seus receptors principals ni provoca una enorme curiositat. En el millor dels casos, dóna lloc a debats construïts sobre el buit, perquè eludeixen de manera recurrent la prèvia obligació de fer-nos una idea sòlida sobre allò de què parlem. Vivim la societat de les discussions que creixen a partir d’impressions vagues més que de dades certes, i aquesta manera de fer es reprodueix dins les aules, on el professor es veu obligat –moltes vegades- a sostenir diàlegs impossibles.

Mai com ara havia estat tan fàcil d’obtenir coneixement sobre la realitat. Aquest fet és sensacional i ens convida a grans aventures. Però no provoca idèntiques reaccions en els individus en edat de formació. Alguns entenen la gran oportunitat que els brinda la tecnologia mentre d’altres consideren que aquesta opulència els allibera de tot esforç de comprendre. Dominar qualsevol disciplina intel·lectual no és saber fer uns determinats exercicis o haver interioritzat algunes rutines sinó haver arribat a la comprensió madura de la complexitat d’allò que tenim entre mans, i haver intuït els límits i els replecs (sense oblidar les trampes) que constitueixen la densa selva de qualsevol saber organitzat.

Les pantalles estan canviant l’experiència que ens defineix com a estudiants permanents de la vida sobre el planeta. Immediates, exuberants i connectades amb tot, les pantalles que ens acompanyen tothora han esdevingut el lloc des d’on podem saber-ho tot. Invents com “el núvol” (que emmagatzema informació disponible sempre) no fan altra cosa que intensificar aquesta sensació que la nostra ment ja no ha de perdre ni un segon fent determinades coses ni consolidant determinades aptituds essencials per a la nostra interacció eficaç amb el món. Si tot plegat produeix una alteració cognitiva fonamental en les noves generacions, el temps ho dirà. El retrocés en la capacitat d’abstracció de molts individus podria posar en qüestió moltes categories que avui donem per descomptades. El procés és obert.

L’aparent transformació de tot receptor en emissor gràcies a la tecnologia alimenta el mite d’una intel·ligència col·lectiva que relativitza el paper de l’individu i enalteix la massa o multitud en xarxa. Hi ha gurus que canten aquesta epifania com lloros de fira. Alhora, també es propaga el mite de la creativitat i la innovació que es produeix per simple contacte virtual. En aquest sentit, em fascinen els experts en innovació que no han creat mai res de nou, gairebé tant com els professors d’escoles de negocis que no han hagut de pagar mai la nòmina de cap treballador, barallar-se amb proveïdors o implorar un crèdit al director de la sucursal bancària. Som innovadors com som comunicadors, perquè toca, perquè és allò que algú diu que és obligatori. Perquè hi ha gurus que es fan d’or amb la retòrica espessa sobre la innovació més que no pas innovant de debò.

Com tot tendeix avui a l’autoajuda (es parli de política, empresa, cultura o fe), jo provoco una crisi profunda –terrible- als meus alumnes quan els faig llegir Joan Fuster. La majoria no han sentit parlar mai abans d’aquest autor, extrem que em planteja grans interrogants sobre l’educació secundària. Ho faig expressament, per ajudar-los a trencar la bombolla. L’assagista valencià llegit en directe per primer cop als 19 o 20 anys –els d’ara- és el més semblant a xocar contra un mur de pedra dalt d’una moto a gran velocitat. Fuster és un escriptor no pas un comunicador i Fuster és original però fóra ofendre’l qualificar-lo d’innovador. És ideal per anar contra l’esperit més tou de la nostra època, sense dramatismes i amb la dosi necessària d’incomoditat que cal per conquerir coneixement. Un aforisme de Fuster pot crear tant desconcert com l’anunci d’una bomba: d’això es tracta. Aquesta literatura em permet anar tractant la confusió entre informació i coneixement i entre informació i soroll. Com també em permet recordar que, molt abans de Twitter, ja era un mèrit estimable ser sintètic i agut en l’exposició d’una idea.

Aules, pantalles, persones. Alumnes, velocitat, coneixement. Saber, imatges, ciutadans. Frenar o accelerar. Som en una cruïlla. Fins quan tindrà sentit obligar a llegir les pàgines del savi de Sueca a qui creu que tota la veritat és a la Viquipèdia?