01 nov 2013 Google i la iaia
No es tracta ara de fer el viu i de dir allò tan odiós de “jo ja ho sabia”, però cal haver estat molt crèdul, molt ingenu i molt tecnoeufòric per pensar que els serveis d’espionatge d’allà o d’aquí no posarien les seves manetes en les nostres comunicacions privades per l’atractiu ciberespai. Que l’anomenada Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels EUA hagi xafardejat al cor de Google i Yahoo és el més corrent i previsible del món, la qual cosa no vol dir que sigui el més desitjable, ni el més adequat, ni el més eficaç des del punt de vista de la seguretat. En el món d’abans, els poders de l’Estat i d’altres poders també es dedicaven, quan volien, a violar (de manera més barroera o més fina) la nostra correspondència, aquella que viatjava romànticament en sobres que transportaven trens, vaixells i avions. També ho feien, si calia, amb les nostres trucades des dels vells i entranyables telèfons fixos.
De cada situació, cal treure’n lliçons. La vida digital és una vida que posa molt fàcil la tasca dels espies, això és elemental. Igual que les cases amb moltes finestres conviden els veïns a comentar el color i l’estil dels nostres calçotets. Suposo que hem anat oblidant que internet és, originalment, un invent dels militars i que, per tant, sempre ha format part d’una visió purament bèl·lica de la realitat, al servei del que -per resumir- anomenem “els de dalt”. Que la xarxa hagi creat la falsa utopia d’una societat superigualitària i horitzontal que consumeix música, cinema i llibres sense (només aparentment) pagar ni un cèntim no vol dir que visquem al món feliç. Benvinguts siguin els papers de l’amic Snowden, si demostren que la iaia tenia més raó que un sant quan avisava que cal ser desconfiat sempre amb els estranys. Perquè aquesta és la qüestió.
Internet i les xarxes socials són una meravella que ens permet treballar i gaudir del temps lliure d’una manera molt diferent a la dels nostres avantpassats. Tot això és innegable. Però el ciberespai no és res més que una extensió infinita dels carrers, les places i les carreteres del món, una dimensió regida per les categories de la vida real. Per això, a la xarxa, on ens esperen els estranys, hi ha àngels generosos i també hi ha miserables destructius, hi ha amics i enemics, com passa quan surts de casa i et mous amunt i avall. I, per això, la xarxa és font d’alegries i de desgràcies, ni més ni menys.
La pèrdua de la innocència arriba sempre, tard o d’hora. I això pot passar diversos cops al llarg d’una mateixa vida, està comprovat científicament. Deixar de ser tan innocents quan fem servir les joguines comunicatives al nostre abast és molt higiènic, no és un trauma. A casa ja hem comprat uns quants coloms missatgers i una pila de mantes índies per fer senyals de fum. Perquè mai se sap.