07 nov 2013 El rebel que torna

Va morir als 46 anys en un accident automobilístic el 4 de gener de 1960, com si fos una estrella del cinema o del rock. Havia nascut avui fa cent anys a Algèria, que llavors era colònia francesa, i tenia avantpassats menorquins per part de mare. D’entre les moltes obres que va escriure, n’hi ha una que Joan Fuster i Josep Palacios van traduir al català: L’home revoltat, un assaig que va ser molt polèmic en el seu moment i que descriu les trampes ideològiques del segle XX. En aquest llibre, de més actualitat que no sembla, Albert Camus, escriu: “S’advertirà, primer que res, que el moviment de revolta no és, en la seva essència, un moviment egoista. Pot tenir, sens dubte, determinacions egoistes. Però la revolta s’efectuarà tant contra la mentida com contra l’opressió”. Camus, el rebel que sempre torna, escrivia el que pensava en una època en la qual molts mastegaven massa abans d’escriure i practicaven la moral de geometria variable. Ho va pagar car, tot i rebre el Nobel de Literatura.

Herbert R. Lottman, un dels biògrafs més solvents de l’escriptor francès, considera que L’home revoltat, publicat l’octubre de 1951, era “el manifest de les intencions literàries de Camus alhora que una exposició de les seves posicions públiques; era una tribuna en la qual podia aixecar-se per fer costat als seus amics literaris i polítics (com Char) i demostrar els errors dels seus enemics”. Les crítiques i reaccions contràries que va generar aquest llibre -més alguna de favorable que no feia cap favor a Camus- van acabar tapant el debat de fons que plantejava i encara planteja avui. El combat contra els dogmatismes i la voluntat de desmuntar els mecanismes totalitaris són tesis plenament vigents actualment. Més enllà del clima de la guerra freda i de l’ambient de l’esquerra cultural francesa d’aquells anys, podem trobar la vigència d’un pensament que va ser menystingut per aquells que aleshores exercien de gurus totpoderosos. Sartre i els seus van ser terribles amb qui havia estat company i amic.

Lliure, humanista i sense aferrar-se a cap sistema tancat, Camus va exercir de consciència incòmoda d’un temps que buscava veritats però trobava consignes a dojo. En una carta de 1956, escriu això: “Però en una època de mala fe, aquell que no vol renunciar a separar el que és veritable del que és fals està d’alguna manera condemnat a una mena d’exili”. Exiliat? Estranger? L’home que havia lluitat contra els nazis, mentre d’altres figures vivien felices al París ocupat, no havia canviat d’actitud després de la guerra. La seva escriptura es col·locava al costat dels febles en cada cas, ja fossin els espanyols sotmesos per Franco o els hongaresos que no es resignaven a viure sota el dictat dels soviètics. Els que pretenien tenir el manual de la utopia atacaven Camus titllant-lo de pseudofilòsof, d’ingenu, de ximple útil o -atenció!- de sentimental bloquejat per paranys retòrics burgesos. Per cert, em fa gràcia que ara, entre nosaltres, la paraula sentimental també es faci servir, per part d’alguns, com una mena d’insult per desacreditar les demandes democràtiques i pacífiques de moltes persones, basades en raons i xifres ben tangibles.

Separar la veritat de la falsedat és una operació sempre arriscada. Perquè la falsedat té moltes cares i la veritat -encara que pot ser empaquetada en moltes interpretacions- només en té una. En aquest sentit, davant del conflicte d’Algèria, Camus volia evitar la violència i conciliar el que ell entenia com a dues veritats que sentia íntimament: que el colonialisme era un model inacceptable i que els pieds-noirs i la cultura francesa no eren un cos estrany en aquell tros d’Àfrica; aquesta posició, honesta però difícil de concretar políticament, va convertir-lo en enemic de tots els bàndols.

Revoltar-se i dubtar. Dubtar i revoltar-se. Camus no ens ofereix certeses sinó camins de dubte que ens conviden a ser autocrítics. “La revolta és l’acte de l’home informat, que posseeix la consciència dels seus drets”, escriu. A començaments del segle XXI, moment d’exaltació de la informació, tota revolta personal o col·lectiva acaba passant per una reflexió que se sustenti en fets i no en meres construccions ideals. Si el segle XX va ser el segle de les propagandes, el segle XXI és el segle del coneixement, la qual cosa ens permet suposar que els que tinguin la temptació de desfigurar la realitat, per fer-la quadrar amb uns determinats propòsits, s’arrisquen de manera temerària a convertir-se en irrellevants. Hi ha lliçons potents que cal tenir present: negar el que és evident resulta impossible quan vivim en una societat en què tots som receptors i emissors, i les dades viatgen de manera incessant.

Perdedor i guanyador a la vegada, Camus ens observa des d’algun lloc i sembla voler dir-nos que no tinguem por de mirar els fets tal i com són, encara que això exigeixi enderrocar falsos ídols. El temps col·loca les coses a lloc i avui podem pensar que l’autor de La pesta i La caiguda va endevinar la llum del futur més que no pas aquells que es vanagloriaven de portar la torxa de tots els alliberaments pendents de la humanitat. Aquell rebel ens va ensenyar a detectar els febles en cada moment i a dir-ho, l’actitud més decent, la que hauria de construir el veritable progrés.