ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Gaziel va morir sent immoderat
4875
post-template-default,single,single-post,postid-4875,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 nov 2013 Gaziel va morir sent immoderat

Vivim temps en què determinats sectors intenten edificar falses realitats a partir de la repetició de paraules-fetitxe. L’operació té mala intenció però destil.la una ingenuïtat entendridora basada en actuar a començaments del segle XXI com s’actuava durant el segle passat. I basada també en la creença pueril que la gent és idiota i que l’omnipresència d’un missatge construït sobre el no-res podrà dissoldre, frenar o trencar un moviment tan actiu com el que avui reclama la independència de Catalunya. La paraula clau d’aquesta ofensiva retòrica i mediàtica és “moderació”. Qui s’atribueix el poder de designar “els moderats” pretén, també, tenir la darrera paraula sobre el que li convé a Catalunya, El truc és tan obvi que fa mandra haver-lo de subratllar: qui no porti l’etiqueta de “moderat” oficial serà condemnat automàticament per aquells que amaguen els seus interessos de part sota la capa del suposat sentit comú i una inexistent tercera via.

A l’hora de voler identificar la moderació amb la renúncia al projecte d’una Catalunya independent, s’hi val tot. També convocar els morts perquè sembli que et donen la raó des del més enllà. Un dels morts més violats i desfigurats en els darrers dies és el periodista i escriptor Agustí Calvet, més conegut pel pseudònim de Gaziel. De qui fou gran cronista i mític director de La Vanguardia els anys vint i trenta, ara s’elogien i esmenten només els textos escrits durant la II República, per intentar demostrar que el nostre present és idèntic al nostre passat. I no ho fa només Francesc de Carreras, conegut ideòleg del partit Ciudadanos, el mateix que va qualificar de boig Artur Mas. També ho fan aquells que, profetes de la moderació de fum i del diàleg sord, no poden amagar un fàstic profund quan comproven que la nova majoria social sobiranista ha sorgit al marge de les seves previsions i auguris, la qual cosa ha posat en evidència la fi d’una llarga hegemonia ideològica i generacional que va covar-se durant la transició democràtica.

El mètode consisteix a agafar el Gaziel que veia venir el desastre de la guerra civil i vendre’l com a pronòstic aplicable als nostres dies. L’assumpte, a més de ser intel·lectualment impresentable, és moralment vomitiu. Però es fa amb total impunitat. Per això citen els articles de Gaziel que anunciaven amb lucidesa la fi tràgica de la República o els que feien èmfasi en els errors greus dels polítics d’aquell moment. Per sort, alguns hem llegit tot Gaziel i sabem que aquell insigne escriptor va tenir moltes vides i que, gràcies al franquisme i a les putades d’uns i altres, va adonar-se, finalment, que Espanya no tenia solució.

Alerta: no dic que Gaziel –que havia estat durament atacat per molts catalanistes- es convertís en separatista després de la guerra civil, òbviament. Si jo fes això, seria tan criticable com aquells que critico en aquest paper. Dic una altra cosa, més important: Gaziel, després de predicar incansablement la reforma i la concòrdia, va morir profundament desenganyat i descregut sobre Espanya i les seves classes dirigents. Els seus textos de postguerra ho demostren. Va morir sent molt poc “moderat”, a ulls dels que ara donen carnets de “moderació”.

Permeteu-me que reprodueixi un fragment del seu imprescindible llibre de memòries Meditacions en el desert (1946-1953), escrit sota la dictadura, en obligat exili interior. El podeu llegir perfectament com un retrat del nostre present, com asseguren alguns que cal llegir els seus articles del 1934: “A les famílies típicament castellanes o pastades espiritualment per la mentalitat de Castella, encara avui dia l’ideal és viure sense fer res i amb el major  rumbo possible. El noble ric és l’exemplar perfecte de l’home. I, quan la riquesa gratuïta falla, les tres maneres de viure segons aquell ideal són: la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l’Estat. Ingressant en qualsevol d’aquests estaments públics es pot viure, no pas amb la suor del front propi, sinó amb la del contribuyente: l’industrial, el comerciant, el treballador; tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua”. Vet aquí una de les bases del conflicte entre els poders d’Espanya i la societat catalana, cansada de pagar, rebre poc i ser insultada constantment. La gent catalana que sua ha dit prou i vol votar. El diagnòstic de Gaziel és d’una actualitat espaterrant. Només cal pensar en l’escàndol de Bankia o en com el PP i el PSOE s’han repartit de manera clientelar i sense manies organismes públics i grans empreses privatitzades a mida.

La desconnexió mental que molts catalans hem fet de l’Espanya oficial parteix del desengany i de la consciència raonada del greuge. El Gaziel emmordassat de la postguerra va caure del cavall i va entendre perfectament que Espanya era un mal negoci, ho escriu amb d’altres paraules en pàgines d’una duresa que no agrada els falsos moderats d’avui. Ell ho va constatar amargament, però no va anar més enllà de la queixa. Nosaltres, ara, podem passar de la queixa a la construcció d’un nou país.

 

Etiquetes: