ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Protagonista inesperat
4890
post-template-default,single,single-post,postid-4890,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

02 des 2013 Protagonista inesperat

Hi ha caramboles històriques que fan pensar. Qui havia de dir que seria precisament ICV qui tindria a les mans l’oportunitat de definir els límits de la pregunta d’un referèndum sobre la independència de Catalunya? Resulta irònic: és com si, per la porta del darrere, tornés una estona la vella hegemonia del PSUC, tan important contra el franquisme, durant la transició i dins de la desapareguda Assemblea de Catalunya. Joan Herrera i Dolors Camats tenen -sembla- el peu de rei que servirà per mesurar les dimensions pràctiques i simbòliques d’una pregunta que pugui ser assumida pel màxim d’actors polítics. “Una pregunta clara i inclusiva”, va reiterar ahir Herrera des d’aquestes pàgines.

Efectivament. La pregunta ha de ser clara, per evitar l’embolic de les dues consultes realitzades al Quebec i perquè no es pot tractar els ciutadans com si fossin ximples. Inclusiva, en canvi, és una qualitat més difícil de definir i aplicar, atès que un referèndum és una elecció binària, entre dues opcions, no és una enquesta ni un catàleg de models a la carta. CiU i ERC accepten aquesta funció especial d’ICV, que és, alhora, plasmació del suport plural al dret a decidir i assumpció d’una complexitat social i conceptual evident. En una altra situació, amb un PSC menys presoner del PSOE i més segur del seu federalisme, serien els socialistes els encarregats de proporcionar aquest mínim comú denominador, una possibilitat a la qual Navarro ha renunciat, per fer seguidisme del Govern del PP mitjançant la submissió a la lògica de Rubalcaba i el socialisme andalús.

Per què donar tanta importància a la pregunta d’un referèndum que tothom pensa que no es podrà celebrar? Perquè seria el nucli de consens bàsic al qual haurien arribat uns partits que tenen el compromís de donar veu a la ciutadania sobre el futur de Catalunya. Encara que no s’admeti públicament, l’única manera que tindrem de comptar el suport real al projecte independentista seran unes eleccions plebiscitàries i, en aquest context, la pregunta acordada serà l’eix d’un possible acord electoral entre partits diferents amb un objectiu compartit. La pregunta és pregunta i és també la part principal del futur programa electoral del bloc impulsor del dret a decidir.

La pèssima gestió que la direcció del PSC fa del procés sobiranista és un senyal d’alerta per a ICV: poden dubtar però no es poden permetre el luxe de desmarcar-se, de la mateixa manera que CiU i ERC no poden deixar-los fora. La vella cultura del PSUC era molt crítica amb Pujol però també podia pactar assumptes de país -com la sanitat- amb els convergents, sense cap problema. Herrera i Camats, fills de l’antipujolisme frontal que va forjar el tripartit, hauran de suar per justificar una foto amb Mas i Junqueras en nom de la democràcia. I malgrat les retallades.

Etiquetes: