05 des 2013 Mas, la gent i les ombres
En una democràcia basada en l’opinió pública, ens hem acostumat a valorar el que fan els polítics en funció de les enquestes. Ho acceptem amb naturalitat com a part de les regles de joc. El problema que ara tenim a Catalunya és que fem servir instruments de mesura per a temps normals però tothom sap que vivim una etapa excepcional, i aquest és un judici compartit per persones que pensen de manera contraposada sobre l’anomenat procés sobiranista. Cal recordar la magnitud del fet, per comprendre que tots els sondejos que es fan i es faran tenen una limitació insalvable: proven de retratar un escenari de gran fluïdesa en el qual les velles categories de l’edifici autonòmic s’esquerden o s’enfonsen.
La darrera onada del baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala el creixement d’ERC i de Ciutadans, mentre CiU i el PSC van reculant, igual que el PP. Com ja hem dit altres vegades, les enquestes confirmen que el mapa català de partits forjat a partir del 1980 s’està transformant. Més enllà de les alegries o les tristeses partidàries, cal introduir una reflexió: ningú no sap amb certesa com quedaran, a la llarga, els espais polítics a Catalunya, sobre els quals tindrà un impacte determinant la resolució del procés que estem vivint.
Aquest mateix sondeig del CEO dóna una dada que va ser justament destacada pels mitjans: per primer cop, el president Mas suspèn en la valoració de líders, amb una nota de 4,75, en una taula on només aproven els republicans Junqueras i Bosch i el diputat de la CUP David Fernàndez. La nota que obtenen els líders és la mitjana de totes les notes que posen els enquestats, agrupats segons la intenció de vot en les futures eleccions catalanes. En aquest apartat, tenen molt de pes les notes superbaixes dels ubicats més lluny ideològicament del valorat, en aquest cas de PP i Ciutadans, que li donen un 1,63 i un 1,92 respectivament.
De totes maneres, la nota veritablement important en aquesta mena de sondejos és la que els dirigents treuen entre el propi electorat i entre els electors fronterers als quals es vol arribar. Així, Mas assoleix una nota de 7,48 entre els que diuen que votaran CiU i un 6,17 entre els que diuen que votaran ERC, la qual cosa és una dada positiva per al líder nacionalista. Amb tot, encara hi ha una altra dada molt útil i és el percentatge d’enquestats que aprova i que suspèn cada polític. En aquesta taula, un 56,7% dels enquestats ha donat a Mas una nota entre 5 i 10 mentre un 40,1% li ha posat entre 0 i 4, detall valuós si es té en compte que el president és també el polític català més conegut o amb més notorietat. Per entendre-ho bé, consignem que a Sánchez-Camacho la suspèn un 78,8% i l’aprova només un 12,9%, amb un nivell de notorietat també dels més alts.
Hi ha moltes veus que asseguren que l’aposta en favor d’un Estat propi del president de la Generalitat és la causa del retrocés de la federació nacionalista. En diuen “la deriva sobiranista”. Les enquestes desmenteixen aquest prejudici. Si fem encreuaments de les dades que ofereix el CEO, observem que, entre els que ara diuen que votaran CiU a les properes eleccions catalanes, un rotund 95,1% aprova Mas; entre els que diuen que votaran ERC, és un 81%. Això no desmenteix una afirmació de diversos experts: en els comicis del 2010, Mas va rebre molts vots de préstec per acabar amb el tripartit, unes paperetes destinades a tornar, tard o d’hora, a d’altres opcions. La pèrdua de votants de CiU és un fenomen que prové de final dels anys noranta i no és rigorós atribuir-lo de manera mecànica al gir ideològic dels darrers temps. Al contrari, sense Mas i insistint en la via autonomista, tot seria encara més precari.
Mas és un bon conductor però li està fallant el vehicle, el seu partit (CDC) i la seva federació (CiU). En general, l’opinió pública valora millor el paper que té el president de Catalunya que el de les sigles que representa. Per què? Hi ha diverses causes, però ho resumim en tres: CiU és la marca principal del vell ordre autonòmic que ha tocat fons i s’associa, per tant, a una negociació que ja no dóna fruits; CiU ha estat el defensor principal dels interessos catalans a Madrid però encara paga la factura de la col·laboració amb l’Aznar de la majoria absoluta; i CiU, com li passa al PSC, resumeix totes les grandeses, misèries, encerts i errors de la política de la transició, ara sotmesa a revisió per les noves generacions i per un canvi de mentalitat que exigeix una regeneració profunda.
Entre el lideratge de Mas com a president del Govern, el lideratge de Mas com a pilot (o copilot) de la transició nacional i el lideratge de Mas com a figura principal de CiU es produeix un curtcircuit que acaba projectant un excés de desconfiances sobre el que pretén fer i sobre el que finalment farà. Ni CiU exhibeix prou energia per redreçar-se en un temps nou ni el Govern sembla que sigui prou conscient del compromís gegantí de qui el comanda. Si ho fos, alguns dels seus membres no farien ni dirien segons quines coses. No patiu: Mas no és Companys ni és Ibarretxe, és una tenacitat endreçada, però necessita que el seu partit assumeixi la tasca de fer dissabte. I necessita un Govern que no es limiti a gestionar l’escassetat. Qui ajudarà Mas a fabricar il·lusió quan sigui l’hora?