30 des 2013 El viatge rodó del PP
Encara me’n recordo: “El largo viaje del PP al centro”, va escriure algú quan Aznar va pactar amb Pujol i Arzalluz per arribar al palau de la Moncloa l’any 1996, després d’unes eleccions que González va perdre i la dreta no va guanyar prou bé. Per exemple, el fitxatge del català Piqué per fer de ministre va contribuir força a crear una imatge tranquil·la i moderada del partit que havia fundat Fraga, exministre de Franco. L’any 2000, Aznar va assolir la majoria absoluta gràcies a ocupar el centre i gràcies a la pèssima campanya del PSOE. Per cert, va ser llavors que els populars van prometre trens AVE a cada capital de província. El viatge al centre es va acabar amb aquella rotunda victòria i Aznar va començar a aplicar les polítiques que li havien cuinat els ideòlegs de la FAES, que havien hagut de tirar aigua al vi durant la seva primera legislatura. Després de set anys i escaig d’administració socialista, el Govern del popular Rajoy vol implantar una nova llei de l’avortament que reobre de mala manera un debat que la societat ja havia tancat. Per què?
Hi ha la cortina de fum: tapar escàndols com el cas Bárcenas i un registre de 14 hores a la seu central del partit. Hi ha la voluntat de compactar un electorat pel costat ideològic més segur: assegurar la dreta extrema, sobretot quan UPyD competeix descaradament en la mida de la bandera, l’ortodòxia constitucional, les amenaces a Mas i la manipulació de les víctimes del terrorisme. Hi ha la necessitat de parlar menys de l’agenda econòmica i social: l’avortament treu d’escena els afectats per les preferents i els desnonats. Hi ha la creença que el PP no conservarà la majoria si no promou el combat frontal contra l’esquerra en un assumpte que no tingui res a veure amb retallades ni amb corrupció. Hi ha la vigilància crítica d’Aznar i certs diaris de Madrid, que voldrien un Rajoy que jugués a l’atac… Arriola, spin doctor en cap d’Aznar, va aconseguir que la dreta espanyola semblés europea. Ara, en canvi, per escalfar motors de cara als comicis europeus, hi ha un retorn abrupte a la sagristia.
El partit dels centristes espanyols no existeix. El PP és lluny, en moltes idees i actituds, de les dretes continentals amb les quals comparteix foto. L’explicació principal és històrica: els aliats no van fer amb Espanya el que van fer amb la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Al contrari, la guerra freda va consolidar la victòria de Franco, que va manar durant quasi quaranta anys. El règim va crear una determinada cultura política, que encara pesa molt entre certes elits de Madrid. Hi ha mitjans que ho demostren cada dia. Però la naturalesa, a vegades, compensa inèrcies generades per la història: veiem sorgir veus dins del PP que discrepen del projecte de Gallardón, per sort. Ara, queda clar que el viatge del PP al centre era, en realitat, un trajecte per fer ben lligats a la sínia.