03 gen 2014 Abans dels videojocs
Josep Pla no va jugar mai amb videojocs, en aquella època els joves que volien tenir experiències (i els que no) freqüentaven les cases de barrets. Llegeixo en un dels darrers diaris de l’any passat una peça on es parla de la filosofia dels videojocs. Un dels experts en aquest negoci considera -així em sembla entendre-ho- que en cinema i literatura “la narració perfecta és la que et fa oblidar de tu mateix” mentre els videojocs no impliquen una suspensió del jo. Pareu màquines. L’art, l’entreteniment i el jo. Vet aquí un triangle apassionant. Poso en dubte el que afirma l’especialista en videojocs: no em passa mai, llegint un bon llibre o veient una bona pel·lícula, que m’oblidi del jo. Ans al contrari: l’art que diu coses i les diu bé em fa pensar en allò que sóc i en allò que visc, de tal manera que acabo dialogant sense adonar-me amb les dèries de l’autor. El lector o l’espectador són una part imprescindible del fet artístic, això és elemental. El bon creador et dóna un cop de puny -o et fa una esgarrapada- que acostuma a fer mal en aquella extremitat que, precisament, pensaves que t’havien amputat.
No vaig fer el pas dels jocs d’estratègia clàssics als videojocs com no vaig passar dels tebeos infantils al còmic adult, hi ha d’haver gent per a tot. Amb un amic d’infància, que després es va dedicar professionalment a la política, havia jugat als jocs de guerra de tauler i fitxes. Eren uns jocs que podien durar dies i dies, com un de famós que reproduïa el desembarcament de Normandia i l’alliberament de l’Europa sotmesa a Hitler. Eren jocs que demanaven paciència, imaginació i l’administració intel·ligent dels recursos. A diferència dels actuals videojocs, tot allò era lent i reflexiu, calia pensar molt abans d’actuar. Les imatges eren mentals, com quan llegeixes un llibre. Tot allò era com del temps de les diligències. Els adolescents de casa, si els portava aquells jocs de la meva joventut, me’ls fotrien pel cap. No sento pas nostàlgia, constato que cada generació es cou com pot.
El primer dia de cada any, faig un ritual senzill i barat: llegir Pla a l’atzar, a veure què em diu. És el meu videojoc. Obro el volum 26 de l’Obra completa. Pàgina 302: “El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca”. Patapam. A vegades, trobes aquesta mena de perles i és com si haguessis obert la porta que condueix al club privat. “Actualitat de Pla”, podríem titular discretament abans de brindar de perfil. Una altra perla, pàgina 159, quan parla d’una trobada amb Jaume Vicens Vives, a qui descriu com “un home que es vigila”. Precisió suprema del retrat. Qui són els homes que avui es vigilen a ells mateixos en aquest coi de país? Pla no va conèixer els videojocs: fumava, bevia i anava a les cases de barrets.