ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Ningú no té totes les respostes
4925
post-template-default,single,single-post,postid-4925,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 feb 2014 Ningú no té totes les respostes

Fa uns mesos, vaig tenir ocasió de parlar amb una personalitat estrangera important que resideix a Barcelona sobre el procés sobiranista que estem vivint. Aquesta figura va demostrar un gran interès en comprendre el que està passant a la societat catalana i em va donar la sensació que la seva actitud era ben sincera. Tant de bo hi haguessin també moltes personalitats espanyoles amb aquesta predisposició oberta, segur que tot seria menys complicat.

En un moment de la nostra conversa, aquesta persona –potser influïda per certs discursos que són presents als mitjans catalans i de Madrid- va parlar de les inquietuds i les pors que aquest desafiament històric està generant en la gent, i va demanar-me si algú havia pensat en totes les moltes coses que representava transformar Catalunya en un Estat independent, que no és –com és notori- una operació senzilla que es pugui assolir en un tres i no res. En definitiva, aquell estranger volia saber si els polítics favorables a la plena sobirania del país tenien les respostes que un repte d’aquesta magnitud comporta.

Davant d’aquesta mena de comentaris, els polítics tenen tendència a respondre una mica a la defensiva. Potser perquè jo no em presento a les eleccions o potser perquè penso que la veritat és, sovint, el millor argument, vaig respondre el següent al meu interlocutor: “Vostè creu que Washingotn, Jefferson i Franklin tenien totes les respostes sobre els Estats Units d’Amèrica quan van aprovar la Declaració d’Independència?” El que vaig dir va causar un cert impacte en aquella personalitat estrangera: va somriure, em va mirar als ulls i va dir: “Té vostè tota la raó, mai no ho sabem tot quan comencem un nou projecte”. Vet aquí una veritat antiga que ens cal tenir molt present en aquesta hora.

Catalunya ha començat un camí sense precedents i hi ha un esforç per preveure el futur, però aquesta tasca sempre és, per naturalesa, incompleta i, en certa manera, inútil. A Escòcia, el Govern d’aquella nació ha redactat un llibre blanc sobre un futur Estat escocès i algunes veus d’aquí han dit que Catalunya hauria de fer el mateix, ignorant que, a casa nostra, la pluralitat ideològica dels partidaris de la independència impedeix, justament, concretar de manera molt detallada el que definiran, quan toqui, els nostres representants democràtics en un –si les coses no surten malament- procés constituent. Amb tot, és fals dir que no estem pensant en l’endemà amb racionalitat i seriosament. Per exemple, el Consell Assessor per la Transició Nacional ha fet públics diversos informes sobre les diverses facetes d’un Estat català viable. D’altra banda, experts i entitats de la societat civil han produït estudis i papers d’anàlisi que intenten preveure els perfils d’una nova realitat política i jurídica des de tots els punts de vista. Resulta incontestable que, en el camp sobiranista, hi ha una rica producció de materials que volen descriure amb dades i amb rigor el que podria ser una Catalunya independent.

Dit això, i tornant a la meva conversa amb aquell estranger que volia saber si els catalans partidaris de la independència ho teníem tot previst, penso que cal insistir, en xerrades i en articles, sempre que es pugui i sense manies, en una afirmació que és òbvia: no tenim totes les respostes i mai no les tindrem. Si es volen garanties totals, val més deixar-ho córrer. Cap poble que ha buscat la seva llibertat ha tingut totes les certeses i totes les seguretats, és un fet històric. Això que anem a fer s’assembla molt al que li passa a una parella quan decideix tenir un fill: si comences a pensar en totes les derivades de la paternitat, tendeixes només a veure els problemes i les dificultats del pas, i potser renuncies al fill i a l’alegria de portar una vida al món. Per tenir fills, cal una dosi important d’amor i d’il·lusió, una dosi considerable d’inconsciència creativa, si se’m permet dir-ho així; en temps de crisi com els actuals, quan tots els indicadors són objectivament dolents, aquesta il·lusió encara ha de ser més forta, per vèncer el pessimisme que genera l’observació de la realitat. Construir un país independent exigeix, també, aquest punt de gosadia i de voluntat per damunt de la racionalitat estricta, sense que això vulgui dir que actuem com a ximplets que tot ho improvisen i que, ingènuament, es pensen que les conquestes d’aquesta mena s’assoleixen sense cap risc. Il·lusió no vol dir ignorància ni autoengany, significa confiança en nosaltres mateixos. Sense confiança ningú no pot fer res.

Som en una cruïlla difícil, envitricollada i dura. No podem amagar els obstacles ni les resistències de tota mena que el projecte d’una Catalunya independent comporta. A la vegada, estem comprovant que els poders espanyols fan servir l’amenaça com a única resposta, la qual cosa introdueix encara més inquietuds i neguits en molts catalans de bona fe, temorosos que es passi de les advertències a la força pura i dura. En el retrovisor de la memòria col·lectiva, hi ha massa experiències traumàtiques, hi ha massa sang vessada, hi ha massa sofriments. El nostre país ha viscut etapes molt fosques, moltes famílies tenen el record d’episodis terribles, l’empremta del passat recent actua com un senyal d’alarma. Però, al costat de tot això, cal subratllar que vivim al segle XXI i que formem part d’una Europa democràtica, civilitzada i pacífica. I també cal dir que, avui per avui, cap Govern espanyol podrà impedir per la força el que vulgui el poble de Catalunya, si som una gran majoria i marxem units, amb generositat i fem les coses bé, enraonadament i amb determinació serena.

No tenim totes les respostes perquè el futur ningú no el sap. El que sí sabem és que la dependència d’Espanya ens fa residuals, com ha escrit encertadament Jordi Pujol. Si no volem desaparèixer com a nació i com a cultura, només tenim un camí i és el del risc i el compromís de construir un nou Estat, pacíficament. Arriscar vol dir que sabem algunes coses i d’altres no, perquè estem jugant una gran partida i nosaltres no tenim pas totes les cartes. La història del món sempre funciona així, no existeix cap pissarra universal on està escrit perfectament el que ens passarà als catalans si fem això o allò, qui ho digui ens enganya. Anem guanyant el demà a cada pas. Recordeu tot el que es deia quan va morir el general Franco: les coses no estaven tan clares com ara expliquen alguns, hi havia milions de rumors i moltes pors, cada dia era una sorpresa i una possibilitat; els que avui narren la transició com un conte de fades pulcrament escrit pels dirigents fan trampa i ho saben. La història és un combat fosc de forces, atzars i voluntats que escapen de qualsevol pronòstic.

Els catalans hem d’admetre que la independència conté moltes incerteses i que no sabem tot el que vindrà. La nostra única força prové del fet que, malauradament, tenim molt clar el que representaria continuar formant part de l’Estat espanyol. Els fets acrediten empíricament que els poders d’Espanya només tenen un pla per a Catalunya. És contra això que, ara, apostem per anar més enllà, encara que tinguem dubtes i la boira no ens deixi veure bé tot el camí.

Etiquetes: