03 feb 2014 Crisi d’identitat
El PP gaudeix de majoria absoluta parlamentària però això no es tradueix en un nivell alt de consens social sobre les polítiques del Govern espanyol, tot el contrari. De la llei Wert a la reforma de la llei de l’avortament de Ruiz-Gallardón passant pel projecte de llei de seguretat ciutadana, el Gabinet presidit per Rajoy genera una gran contestació social, no únicament vinculada a l’oposició d’esquerres. El fet és que –com ja tenim escrit– queda poc del suposat estil centrista que tantes vegades ha reclamat el líder popular per definir-se, sobretot per contrast amb els seus adversaris i crítics interns, per exemple Aguirre. Sempre i quan no considerem que posar-se de perfil davant els problemes sigui ser centrista.
Per completar el quadre, una paradoxa inquietant: les iniciatives dels ministres de Rajoy no han evitat que creixi la dissidència de l’ala dura (per exemple, Mayor Oreja), ni que aparegui un nou partit com Vox, impulsat per diversos exdirigents populars, com Vidal-Quadras. En aquest sentit, la negativa de la Moncloa a parlar amb el Govern d’Artur Mas de res que tingui a veure amb la consulta sobre el futur dels catalans tampoc és premiada pels sectors més radicals, que volen suspendre l’autonomia.
Des de la dreta, acusen Rajoy de tou, principalment per la gestió del procés sobiranista català i pel tracte a les víctimes d’ETA i la política basca en general. Des de fora, el que es percep és una aguda crisi d’identitat de la dreta espanyola, assetjada per noves ofertes electorals com UPyD, Ciutadans i l’esmentat Vox, i posada diàriament a la picota per entorns mediàtics “amics”, cada cop més nostàlgics de l’aznarisme. Què és, en realitat, la dreta que encarna Rajoy? Hi ha dies en què vol marcar distàncies amb el passat i hi ha dies en què treballa per tornar al 1977. Per sobre de tot això, la crisi econòmica i els escàndols de corrupció, com el cas Gürtel o el cas Bárcenas, que afebleixen la credibilitat i l’autoritat de Rajoy i els seus. Què fer? L’equip de la Moncloa ha decidit confiar en la recuperació de l’economia i en la creació d’un relat optimista per contrarestar el populisme reaccionari que ha estat engendrat en el ventre dels mateixos populars. La convenció que el PP ha celebrat aquest cap de setmana a Valladolid pretén posar en marxa la màquina de l’alegria. Prometent, si cal, abaixar els impostos l’any que ve. Com si la gent no tingués memòria. Com si les darreres promeses electorals no s’haguessin volatilitzat.
Aznar va donar una identitat forta a la dreta que, sorgida del franquisme, volia governar i homologar-se. La FAES inicial va ser l’eina d’aquesta operació, que era també un recanvi generacional en el poder. Calia dotar d’un projecte els joves nacionalistes d’Aznar que volien substituir els menys joves nacionalistes de González. Avui, el PP viu de les escorrialles d’un somni de laboratori.