21 feb 2014 Netedat de mans
Hi ha metàfores que fan fortuna. A la convulsa Itàlia -i perdonin la redundància- dels anys noranta, es va donar el nom de Mani Pulite a una investigació judicial de gran envergadura sobre la corrupció dels partits, que va liderar el jutge Antonio di Pietro i que va culminar amb la refundació de la política italiana per sanar -suposadament- el cos de l’Estat, infectat per tangentopoli. Mani Pulite era una imatge de regeneració contra les mans brutes dels que havien convertit el sistema en una cova de lladres. Aquella purga benintencionada impulsada amb nobles objectius va acabar afavorint l’ascens i consolidació de Silvio Berlusconi i la seva sigla. A Catalunya, alguns polítics, fa uns anys, també cridaven ben alt “mans netes”, emportats per una admirable vocació de fer dissabte a fons. En un altre sentit, molt ben explicat per Jean-Paul Sartre en una de les seves obres teatrals més conegudes, les mans brutes es relacionen amb la forçosa ambigüitat moral dels que busquen el poder i saben que només amb idealisme ningú no s’assegura la victòria. El pacte amb el diable, que segons Max Weber implica la tasca política, embruta les mans i, a vegades, també els peus.
El concepte de les mans netes sedueix. Perquè promet netedat, pulcritud, higiene. Qui pot estar en contra d’això? El problema comença quan l’escombra l’exhibeixen els fanàtics o els cínics, o aquells que -amb habilitat- barregen l’actitud frenètica del fanàtic i la resistència impàvida del cínic. Tots els enemics de la democràcia tenen, en l’interior del seu uniforme, aquesta doble ànima del cínic-fanàtic, la qual cosa els permet presentar-se com a salvadors providencials que persegueixen incansables el mal. El contrari del càrrec corrupte no és el populista que intenta guanyar cada dia als tribunals el que no pot assolir a les urnes, sinó el polític responsable que evita tripijocs i zones d’impunitat.
Els nostàlgics de règims de trista memòria acostumen a ser grans entusiastes de les mans netes perquè veuen en qualsevol porqueria, veritable o fictícia, una palanca per créixer. És una lògica tan vella com tramposa. Perquè és innegable que qualsevol dictadura és sempre, per definició, un sistema més corrupte del que cap democràcia pugui arribar a ser mai. La manca de llibertats essencials i la política del terror permeten tota mena de corrupcions, que ja no són percebudes com a tals. Només cal pensar en el franquisme per certificar que parlem de realitats històricament provades.
Alguns, sota la bandera de les mans netes, volen omplir les presons amb tots aquells que consideren enemics. Però no són aquests farsants el que em preocupa. El que m’inquieta és la suma de voluntats i d’interessos que fa possible que elements d’aquesta mena siguin els grans protagonistes d’ara mateix.