17 mar 2014 Primàries i nova política
El debat entre els candidats a les primàries del PSC de Barcelona, que Jordi Basté va acollir al seu programa de RAC1 divendres, va tenir l’encert de mostrar-nos un procés que va molt més enllà del combat entre famílies socialistes o la dialèctica clàssica entre continuïtat i canvi. Al meu parer, el que està passant amb l’elecció del candidat socialista a l’alcaldia de la capital catalana posa en qüestió la frontera entre partit i societat i entre militància i ciutadania. No serà sobrer recordar avui que un element bàsic de l’adéu de Pasqual Maragall com a alcalde va ser, en el seu moment, la relació problemàtica entre el líder de la ciutat i l’aparell d’un partit acostumat a controlar el poder en diverses administracions.
Els cinc participants en les primàries van referir-se als valors del PSC. Trobo significatiu que es parli de valors precisament quan aquesta marca política recula més en totes les enquestes. Potser hi ha un problema de diagnòstic i no es tractaria de redefinir allò que el PSC és, sinó allò que el PSC fa i com ho fa. En el debat sobre les essències del PSC, les unanimitats són altes. Per això és més interessant que el debat sigui sobre les actituds concretes: un partit que s’obre a nova gent o un partit que demana adhesions mecàniques? Un partit que dialoga amb nous fenòmens o un partit que els ignora? Un partit que accepta complexitats imprevistes o un partit que propugna simplificacions?
Entre la defensa legítima de la militància de sempre que fa Carmen Andrés i les hàbils picades d’ullet al sobiranisme de Jordi Martí, passant per l’ortodòxia oficialista de Jaume Collboni o les posicions intermèdies de Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, els cinc que volen sortir a disputar l’alcaldia al convergent Xavier Trias estan posant els problemes del PSC -més que els de Barcelona- sobre la taula. És, doncs, una bona oportunitat per passar del desconcert a l’autoexamen. Les primàries de Barcelona són la primera ocasió que té el socialisme català de posar-se davant del mirall per assumir -sense enganys- quin és el seu estat i quin paper vol tenir els propers anys.
Per sota de tot això, batega una altra discussió, més transcendent i que té a veure amb el cor de les nostres democràcies. La resumeixo amb una pregunta: Què ha de ser avui un partit polític? L’obertura a nous públics del candidat Jordi Martí -oportunista o sincera?- assenyala un model de partit més a l’estil americà, com va assajar Maragall a les eleccions del 1999, quan el PSC va fer el millor resultat en unes autonòmiques. Pot el PSC de Barcelona ser l’interruptor d’un canvi de cultura política? S’atrevirà CiU a fer primàries algun dia? Cal que toqui fons perquè un partit gran obri les portes i les finestres? Sense la voluntat de refer la democràcia des de baix, no hi haurà nova política.