ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Arqueologia del present
4940
post-template-default,single,single-post,postid-4940,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 mar Arqueologia del present

Any 1989. El 12 de desembre, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de llei que afirmava que “l’acatament de l’actual marc constitucional no suposa la renúncia del poble català a l’autodeterminació. L’acord es va prendre en comissió, a instàncies d’ERC, però el text final va ser fruit de la transacció amb CiU. Van votar-hi a favor aquestes dues formacions més Iniciativa, CDS (el partit de Suárez) i el diputat Hortalà, que havia abandonat els republicans. El PSC va votar-hi en contra i els representants del PP van absentar-se. El fet es va produir sense solemnitats i per la porta del darrere, un dia abans de la celebració del ple commemoratiu dels 10 anys de l’Estatut d’Autonomia, que ja mostrava les seves limitacions. La caiguda de l’imperi soviètic, la reunificació alemanya i les demandes d’independència de diverses nacions del centre i de l’est d’Europa van animar aquell gest. El cas dels bàltics -letons, lituans i estonians- generava molt d’interès en el camp nacionalista.

ERC havia aconseguit sis escons en els comicis al Parlament del 29 de maig del 1988, era la penúltima força de la Cambra i representava un 4,14% dels vots. En aquells temps CiU tenia 69 diputats, i el PSC 42. Els republicans estaven en ple procés de refundació per fer de l’històric partit de Macià i Companys una oferta independentista moderna i no marginal. Àngel Colom va convèncer Max Cahner i la proposició va tirar endavant, amb notable incomoditat per part de Jordi Pujol i Miquel Roca. Aquells dies, la paraula autodeterminació va deixar de ser tabú a Europa i ja no tenia l’aire exòtic d’altres dècades, quan anava associada únicament a processos de descolonització en territoris africans i asiàtics. El 15 de desembre, cavalcant damunt d’esdeveniments imprevistos, el llavors secretari general de l’Aliança Atlàntica, Manfred Woerner, va declarar que “l’OTAN es troba davant una nova estructura d’Europa en la qual els pobles han de disposar del seu dret a l’autodeterminació i d’una llibertat democràtica per decidir el seu futur”. El Govern del PSOE, per evitar malentesos, va advertir que el que era aplicable a fora no era aplicable a dins, tot el contrari del que ara diu el ministre Margallo quan sobrevola Crimea. Pujol va resumir així el panorama: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS”. L’independentisme català encara era molt minoritari. De totes maneres, res no passa per casualitat: el setembre del 1986, La Vanguardia va donar una llarga informació, a partir de diverses enquestes sociològiques, que deia que “el 46% de la joventut catalana veu la independència com un ideal”. Després, aprofitant els Jocs Olímpics del 1992, alguns d’aquests joves van manifestar-se amb pancartes de “Freedom for Catalonia”. Què ha passat, entre ahir i avui? Aznar, Zapatero i els magistrats del TC podrien explicar-ho.

Any 2003. L’abril de fa onze anys, vaig publicar el llibre Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (Edicions 62), on explico l’envitricollat procés de relleu en el lideratge del que ha estat, fins ara, el nacionalisme polític majoritari a Catalunya. El capítol final del llibre és un epíleg a manera de decàleg, deu preguntes sobre la Catalunya política del postpujolisme. En el punt cinquè, escric això, assajant un cert pronòstic: “L’associació automàtica entre nacionalisme i món oficial que ha comportat la llarga durada del pujolisme com a pràctica i ideologia de govern es veurà qüestionada, i no només a partir dels eventuals avatars electorals d’unes o altres sigles. Pot estendre’s des de la societat civil un nou catalanisme transversal no oficialista que, amb voluntat de centralitat, aspiri a exercir de manera autònoma respecte dels partits i del poder polític -sigui quin sigui- i de les seves zones d’influència més o menys tutelar. ¿Podrà un catalanisme cívic de nou encuny enfortir-se enmig de les tensions que implicarà la pugna per establir noves zones de preponderància en els quadrants del mapa polític?”.

És inevitable pensar en l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que fa una dècada no existia. Aquesta entitat de base ha demostrat una capacitat d’organització i mobilització sense precedents, i ha esdevingut un actor principal del procés sobiranista, sense voler substituir els partits ni les institucions. Juntament amb el lideratge de Mas i el compromís de Junqueras, l’ANC és un dels punts forts del moviment, i per això hi ha qui vol criminalitzar-la. En aquest sentit, cal prendre bona nota del que va dir José Antich dimarts, des dels micròfons de RAC1: “Dirigents del PP han demanat al Ministeri de Justícia que, a través de la Fiscalia, s’estudiï la possible il·legalització de l’ANC”. El fet que algú consideri això posa en evidència dues coses: el gran desconeixement de la societat catalana que impera a Madrid i l’estupidesa d’aplicar la plantilla basca de violència per abordar el cas català. El catalanisme transversal i pacífic és l’ANC, com va ser-ho la Crida a la Solidaritat fa uns anys, però avui amb molta més gent al darrere, de tota mena i condició. Per cert, fa gràcia recordar que la Crida demanava, a finals del 1989, la reforma de la Constitució espanyola per poder incloure-hi el dret a l’autodeterminació. Santa innocència.

Etiquetes: