03 abr 2014 Caldria un Tarradellas
En determinats ambients de Barcelona, quan el gintònic del vespre ret homenatge al dia que s’allarga, algunes ànimes somien amb un sobtat canvi de guió i especulen amb la clonació de la història. Aleshores, a l’hora en què la nostàlgia es confon amb la impotència, hi ha qui voldria repetir la jugada del 1977, aquella gran pel·lícula en què un ancià polític exiliat que no coneixia ningú va ser rebut per les multituds catalanes senyera en mà, tot ben controlat per Adolfo Suárez i el seu Govern. “Es necessita un Tarradellas”, conclouen alguns, preocupats per un país que ara els sembla massa excitat i massa nerviós… Un país que els costa d’entendre.
A vegades, és més il·luminadora l’hemeroteca de La Vanguardia que piles de documentació guardada als arxius. A vegades, n’hi ha prou de rellegir el que es va publicar amb tota normalitat l’any 2002 en aquest diari. Perquè, de tant en tant, la sinceritat imprevista d’alguns protagonistes dels fets històrics ens estalvia de fer suposicions i conjectures, i la veritat llueix magnífica enmig de la foscor. El diumenge 20 d’octubre del 2002, coincidint amb el 25è aniversari de l’operació Tarradellas, aquestes pàgines van acollir una entrevista a Salvador Sánchez Terán, governador civil de Barcelona en aquell primer moment de la democràcia. Segons el qui fou estret col·laborador de Suárez, la majoria assolida pels partits d’esquerres a Catalunya en les primeres eleccions del 15 de juny del 1977 va influir poderosament en el retorn del vell president: “En aquel momento preocupó hondamente que Cataluña fuera regida por un gobierno de mayoría socialistacomunista. Eso hubiera creado tensiones tremendas en España, tensiones con Estados Unidos y con Europa, y hubiera cambiado la historia de Cataluña, previsiblemente”. A una nova pregunta del periodista, José María Brunet, Sánchez Terán encara és més explícit: “La opción estaba entre una mayoría socialcomunista para gobernar Cataluña, o el presidente Tarradellas con un gobierno de coalición, o de concentración, que es la palabra que a él le gustaba. Y entendimos que lo mejor para Cataluña y para España era esta segunda solución”. Aquí teniu un exemple perfecte del que la teoria política anomena el mal menor. El governant sempre ha de triar entre opcions dolentes o molt dolentes i el talent rau a identificar el mal menor: la decisió que li portarà menys problemes i/o que li permetrà assolir més poder.
En llenguatge d’escola de negocis, es podria dir que el retorn de Tarradellas i el restabliment per decret de la Generalitat -únic cas en tota la transició de reconeixement de l’antiga legalitat republicana- va ser un negoci win-win, perquè semblava que hi guanyava tothom.
Hi guanyava Tarradellas, que veia reconegut el seu càrrec amb tota dignitat i podia tornar a casa per la porta gran. Hi guanyava l’oposició democràtica, que havia lluitat per la recuperació de les institucions d’autogovern. Hi guanyava el catalanisme, que veia com un dels seus símbols emblemàtics tornava a ser al centre de la vida política. Hi guanyava el Govern Suárez, que frenava amb Tarradellas el pes i el protagonisme de socialistes i comunistes així com dels líders emergents. Hi guanyaven les elits econòmiques, que trobaven una figura que compensava l’embranzida de les esquerres catalanes. Hi guanyava la multitud menys polititzada, que veia en Tarradellas una mena d’avi providencial que transmetia calma i tranquil·litat… Tothom hi guanyava, menys la nova classe política catalana, els Reventós, Gutiérrez Díaz, Pujol, etcètera. Però aquests no podien impedir el retorn de Tarradellas perquè el personatge anava lligat a la institució. Madrid va comprendre ràpidament que l’home de Saint-Martin-le-Beau, un imitador de De Gaulle, jugava per lliure: “Se adaptó a la realidad -diu Sánchez Terán- con una facilidad pasmosa. Eso demuestra inteligencia y, sobre todo, garra política. Tarradellas era un político nato”.
Segons Manuel Ortínez, conseller del Govern Tarradellas i home de confiança del president republicà, “quan vaig anar a veure Adolfo Suárez, el 1976, per proposar-li l’operació retorn d’en Tarradellas, Suárez no sabia que existís la Generalitat i encara menys el senyor Tarradellas”. En pocs mesos, l’home que havia mantingut el nom de la Generalitat a l’exili va esdevenir una peça fonamental de la transició. Política de gestos, on el continent acaba sent el contingut. El Govern de la Generalitat provisional tenia poquíssimes competències però un capital simbòlic enorme. El primer paràgraf del reial decret de restabliment diu això: “La Generalidad de Cataluña es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica dentro de la unidad de España”. Per si de cas, la unitat d’Espanya, per sobre de tot. Però també una expressió que avui no admetrien els vigilants de les essències: “Pueblo catalán”. En aquells moments, encara no existia la Constitució.
Un Tarradellas per aquesta hora? No hi és ni el trobaran. Perquè la societat catalana ha canviat i, a Madrid, els que podrien moure’s tenen por de fer-ho. Tots ens hem fet grans i, per exemple, l’esperit intel·ligent del cardenal Tarancón ha estat substituït per les amenaces de Rouco Varela.