12 mai 2014 Insegura ansietat

En campanya, callar o anar més enllà del soroll. Contra l’allau de propaganda i els discursos prefabricats (pateixo molt pel que li fan llegir a un senyor tan educat com Santi Fisas), busco refugi i llum en els savis. Rellegeixo Postguerra, de l’imprescindible Tony Judt: “L’Europa postnacional, de l’Estat de benestar, cooperant i pacífica, no va néixer del projecte optimista, ambiciós i progressista que els euroidealistes d’avui van imaginar des de la pura retrospectiva; va ser el fruit d’una insegura ansietat. Assetjats pel fantasma de la història, els seus líders van portar a terme reformes socials i van fundar noves institucions com a mesura profilàctica per mantenir a ratlla el passat”. Assaboreixo la lucidesa de l’historiador desaparegut i constato que el passat retorna en la seva pitjor versió: Putin desafia des de Crimea aquesta Europa que té un Parlament amb molts diputats i escassa iniciativa legislativa. Servirà aquesta foto de pornopolítica, si més no, per recordar-nos que la llibertat sempre està per fer?

Hi pensen, en tot això, els candidats que aspiren a representar-nos a Estrasburg? Els voldria veure portant la bandera de la insegura ansietat que descriu Judt, amb més humilitat i menys demagògia. Tots no són iguals, esclar. No caiguem en el populisme de dir que tothom és com Valenciano i Cañete. A Catalunya, hi ha més varietat i més contenció potser perquè Europa sempre ha estat, entre nosaltres, una possibilitat més que una nosa, com passa a Madrid. A la capital espanyola, els aires de la Restauració encara perfumen unes classes dirigents que es pensaven que la drecera al món global era la guerra d’Iraq i les preferents. Dit això, el “més Europa” no ens farà millors; els catalans tenim els mateixos vicis que els espanyols, només tenim un avantatge: ser conscients que cal repartir el poder d’una manera nova. Les classes mitjanes catalanes tenen un projecte i les classes mitjanes espanyoles tenen Rubajoy a la nevera.

Cal assumir l’ansietat insegura que va reconstruir Europa. És la que també pot fer possible una Catalunya sense cotilla i una Espanya que estigui al servei dels seus ciutadans. Com escriu Luis Garicano, “hay que salir de los oligopolios de amigos que se sientan a desayunar y se reparten los mercados”.