23 mai 2014 Futbol i paraules

No hi entenc, de futbol, però m’interessa molt tot el que envolta l’esport de la pilota perquè és una de les millors maneres de copsar la societat en la qual vivim. Ara, segons que llegeixo i escolto, la roda de premsa de presentació de Luis Enrique com a nou entrenador del Barça ha aconseguit trencar l’abatiment de l’afició i ha inoculat una certa trempera, fins i tot entre els comentaristes més escèptics i tristois de l’univers blaugrana, on el got mig buit ha tingut històricament més prestigi que el got mig ple. L’assumpte em té fascinat perquè, si ho mirem fredament, el tècnic asturià s’ha limitat a fer un discurs energètic, optimista i amb les idees clares, expressat tot ell amb un esperit de lluita i ganes de pencar. No dic que sigui poca cosa: dic que -com passa sovint en la política- Luis Enrique ha encertat, sobretot, l’estil de fer les seves promeses. A partir d’ara, tocarà demostrar-les amb obres.

És cert que el Barça ve d’una temporada complicada i erràtica, i les paraules de Luis Enrique han estat un bàlsam i, alhora, una pastilla de vitamines, però no puc deixar de sorprendre’m de l’efecte immediat i gairebé màgic que té dir algunes coses bàsiques amb l’adequada entonació. Per exemple, ha dit això: “És clau entrenar-se bé. Com t’entrenes, arribes als partits. El jugador necessita entrenar-se bé per competir. I en això sí que sóc exigent”. Els kremlinòlegs de Can Barça han interpretat que es tracta d’un avís elegant perquè l’equip es posi les piles i sàpiga que el nou míster no està per bromes. D’acord. Però es tracta d’un comentari que subratlla una cosa òbvia, elemental i lògica, que qualsevol esportista d’elit sap o hauria de saber. Quina és la novetat, doncs? Que, en boca d’un Luis Enrique que va a totes, aquesta reflexió sona com si haguéssim trobat la pedra filosofal. Potser és que, de tant en tant i en totes les professions, cal refrescar com s’ha d’actuar perquè els resultats siguin bons. Potser és que, de tant en tant, cal rellegir el llibre d’instruccions.

Que una cosa tan física com el futbol depengui també de les paraules és un fenomen que m’inquieta, m’alegra i em fa pensar. Tenim clar que cal fer gols però, en primera instància, ens calen paraules noves (o que semblin noves) per aixecar la moral i sortir del clot. Mentre els jugadors es van mentalitzant de la feina que els espera, per als que treballem amb mots, aquest poder inesperat del verb en entorns tan materials com el futbol és una petita satisfacció, com ho és constatar que un tècnic que vol triomfar -Luis Enrique ara o Pep Guardiola abans- ha de ser també un eficaç creador d’històries que generin interès i semblin autèntiques. Els líders callats i amagats (en política, empresa o esport) no encaixen gaire bé en aquest segle XXI de comunicació constant.