05 jun 2014 Sense sentit d’Estat
Fa dies que no puc treure’m del cap, arran del conflicte de Can Vies, l’impacte que em produeix comprovar, un cop més, que a Catalunya hi ha poc sentit d’Estat, la qual cosa és paradoxal en una societat una part important de la qual es mobilitza per aconseguir un Estat propi independent. Molts volem construir un nou Estat, millor que el que avui sostenim amb els nostres impostos però, alhora, el nostre sentit d’Estat és prim, escàs, feble i vacil·lant. Quan escric “sentit d’Estat” vull dir sentit institucional i del que representa el poder que prové de les urnes. La política en tant que art de governar a partir de l’interès general no pot existir sense un sentit profund de les institucions, i això interessa les forces polítiques de qualsevol color, fins i tot aquelles que fan un discurs més crític, un cop accepten participar en els circuits convencionals.
Òbviament, no demano ni espero sentit d’Estat per part dels okupes ni per part de certs sectors que basen la seva raó de ser a impugnar de manera general i frontal la democràcia representativa i el capitalisme; aquests grups aspiren a substituir -no pas a reformar- el sistema actual per una altra forma d’organització col·lectiva i, en el seu marc d’interpretació, el meu article no té sentit, si no és per palesar que la majoria de periodistes som “enemics” que cal combatre. Tampoc espero sentit d’Estat dels vàndals -que distingeixo dels grups alternatius encara que aquests no condemnin la violència dels primers- que aprofiten una situació determinada per executar la seva cerimònia de caos i destrucció.
A qui demano sentit d’Estat? En primer lloc, a les autoritats municipals que -em sembla indiscutible- no han actuat amb la visió, la competència i la coherència necessàries en una crisi d’aquest tipus. Que els interlocutors de Can Vies no hagin acceptat les ofertes de l’Ajuntament, que el jutge vagi al seu aire o que l’oposició no col·labori no són factors que puguin explicar completament la gestió erràtica del govern municipal, els canvis inesperats de criteri i l’aplicació de decisions que han perdut de vista l’interès general i han afeblit terriblement l’autoritat de l’alcalde i del consistori davant dels veïns. Si jo fos de Sants, avui em sentiria com un ciutadà de segona al costat dels okupes de Can Vies.
En segon lloc, no és propi de qui té sentit d’Estat que el director general d’un cos policial com els Mossos d’Esquadra plegui del càrrec enmig d’una crisi important d’ordre públic a la capital catalana. En política, els temps i l’oportunitat ho són tot i cal concloure que hi havia molts altres dies -abans o després d’aquest episodi- per procedir al relleu del màxim responsable polític de la policia autonòmica. El conseller Espadaler hauria d’haver-ho tingut molt en compte. Amb raó, l’alcalde Trias va queixar-se d’aquesta decisió, tot i que tampoc és gaire normal (ni de gaire sentit d’Estat) que el regidor del districte de Sants-Montjuïc subratllés diverses vegades que l’actuació dels Mossos en començar el desallotjament de Can Vies no era cosa de l’equip municipal.
En tercer lloc, no quadra amb un partit present al Parlament i a diversos ajuntaments no condemnar la violència vandàlica o posar al mateix nivell aquesta i la utilització de la força legítima per part del cos de Mossos. Entenc que la CUP no vol enemistar-se amb les seves bases i que el seu èxit rau, sobretot, a emprar un llenguatge diferent de la resta de formacions, però la seva retòrica sobre el vandalisme és tan antiga com la dels que volen criminalitzar David Fernàndez per mostrar una sandàlia a un banquer que menteix. Es pot sostenir l’existència de violències estructurals sense haver de passar de puntetes sobre les accions dels practicants d’una guerrilla urbana que fa molt de mal al país, començant pels barris populars on actua. També a la CUP hem d’exigir-li sentit d’Estat, sense caure en paternalismes condescendents. Des del moment en què la CUP es posa al costat de CiU, ERC i ICV en l’acord per la data i la pregunta de la consulta suposo que assumeix -ho digui o no- que perdrà la seva “puresa original”, per contribuir a un objectiu històric, amb veritable sentit d’Estat.
La llista que il·lustra la nostra manca preocupant de sentit d’Estat podria ser més llarga i abonaria les tesis dels que consideren la societat catalana com una col·lectivitat incapaç d’autogovernar-se. En aquestes, va ser significatiu veure a la tele una sociòloga (que va formar part de l’Ajuntament barceloní durant els governs d’esquerres) fent l’apologia acrítica de Christiania, el parc temàtic dels okupes ubicat en un dels barris de moda de Copenhaguen, com a solució a les demandes de Can Vies; escoltant això vaig certificar la crisi de referents dels qui, durant dècades, s’han atribuït el monopoli del progressisme. En aquest context de psicodrama tribal, no em va estranyar que el Govern espanyol desplacés a Catalunya efectius de la policia estatal.
Siguem autocrítics: necessitem sentit d’Estat amb urgència, abans del 9-N. En aquesta qüestió, enyoro la vella cultura del PSUC dels setanta (recordeu els serveis d’ordre a les manifestacions de la transició), una actitud que sembla haver-se esfumat dins la faramalla postmoderna. A veure si ens posem les piles.