ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El que Mas no farà
2991
post-template-default,single,single-post,postid-2991,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 jul 2014 El que Mas no farà

Fa pocs dies, després de fer-li una visita oficial, els dirigents de Societat Civil Catalana, grup partidari del no a la independència i de prohibir qualsevol consulta en què això es pugui preguntar lliurement, van descobrir que el president de Catalunya “té les idees clares”. Ells ho van consignar amb preocupació, potser perquè desconeixen que Artur Mas és cartesià fins a la medul·la. La majoria de catalans fa temps que hem comprovat que Mas no fa broma i que, efectivament, veu clar quin és el seu compromís. Per això defensa el mateix davant de tots els auditoris. És bo que recordem -ara que s’anuncia una reunió entre Mas i Rajoy- l’objectiu principal de l’home que mai no s’havia pensat que tindria una missió tan delicada entre mans.

Mas pot parlar de tot amb Rajoy, però hi ha una línia vermella que no pot traspassar, com no es cansa de repetir ell mateix: no pot renunciar a convocar una consulta sobre el futur col·lectiu dels catalans. El líder de CiU no pot renunciar a eixamplar la democràcia. Per què? Perquè ho portava en el seu programa electoral i perquè la majoria de la societat catalana -les enquestes parlen d’un folgat 80%- està d’acord amb aquest procediment. Fer que aquest referèndum sigui legal d’acord amb la Constitució del 1978 és, com han assenyalat diversos juristes, un simple assumpte de voluntat política i, per tant, un risc que hauria d’assumir Rajoy. Però el president del Govern espanyol -segons algunes fonts d’alt nivell- fa mesos que resumeix la seva actitud davant el procés sobiranista amb una frase ben gràfica: “Si em moc, em maten”.

Qui mataria Rajoy si semblés que negocia res amb Mas? Una part de la dreta espanyola, la mateixa que enyora Aznar, la que aplaudeix UPyD i C’s, la que voldria posar el president de Catalunya a la presó avui mateix. I el PSOE, que no vol semblar dubtós quan es parla de la pàtria, com ja ha subratllat el nou líder, Pedro Sánchez. El manifest liderat per Vargas Llosa, que recupera la retòrica frontista contra ETA i l’aplica perversament al pacífic cas català, és l’expressió més autèntica i sincera dels que vigilen que Rajoy no se surti ni un mil·límetre de l’ortodòxia espanyolista que va de la FAES al totpoderós socialisme andalús.

Les coses estan així. És cert que Mas ha declarat que es podria negociar amb Madrid la data i la pregunta de la consulta en cas que Rajoy modifiqués la seva posició, però cal introduir dues remarques en aquest plantejament. Primera: qualsevol acord -com ha recordat el líder catalanista- hauria de tenir el vistiplau de la resta de partits pro referèndum. Segona: qualsevol pregunta no pot excloure la possibilitat de la independència encara que en prevegi d’altres, com de fet ja passa amb la pregunta doble que ara hi ha sobre la taula. Aquest segon punt -l’opció de la secessió- és el que costa més d’assumir a Madrid, sobretot per tots aquells que van cometre el terrible error de menysprear l’abast i la naturalesa d’un moviment que ha superat la lògica dels partits i que -com ha certificat algun patrici català- posa en evidència la distància entre les classes mitjanes i les elits del país, així com l’obsolescència de les palanques de control que van servir perquè el guió de la transició no alterés els equilibris profunds de poder. Que l’Assemblea Nacional Catalana pequi de naïf algunes vegades no significa que la ciutadania mobilitzada no sigui conscient -tot i les amenaces- del poder que té en aquests moments.

Moltes conjectures i especulacions que llegeixo sobre la futura reunió de Mas i Rajoy obliden una dada bàsica, essencial: som on som perquè, davant del bloqueig de l’autonomia a partir del 2010, una idea que era minoritària -la independència- ha estat assumida amb naturalitat per una majoria social i això ha generat una nova centralitat a Catalunya i ha trastocat l’agenda espanyola. Si aquest fet no es té present, es pot caure en l’error de pensar -com fan alguns analistes- que el líder de CiU acceptarà, finalment, allò que a Madrid en diuen un apaño. Això és el que, en cap cas, Mas no farà. El temps no passa debades. El president ara parla i actua en nom d’un país nou que no té res a veure amb el paisatge del pujolisme. La nostàlgia o l’orgull fa que alguns utilitzin mapes antics per trobar la sortida.

Mas encarna la figura del convergent moderat a qui la suma de decepcions i enganys ha transformat en sobiranista, una mutació que es dóna sobre un dirigent d’ordre. A diferència de Junqueras, el president de Catalunya no és un independentista de pota negra, i per això s’assembla a la majoria de dones i homes que han abraçat el projecte de l’Estat independent en els darrers temps. Mas no canviarà ara de personatge, els papers d’aquesta obra ja s’han repartit. I això no passarà encara que, a mitjà termini i després de les eleccions espanyoles del 2015, el PP i el PSOE plantegessin una reforma constitucional per abordar un pseudofederalisme consistent a rebaixar les competències de totes les autonomies menys les de les tres històriques i Andalusia. Aquesta recentralització encoberta és una possibilitat que expliquen en privat alguns col·laboradors del líder del PP.

Mas i Rajoy parlaran, però de res servirà la política als despatxos si no es dóna la veu a qui la demana.

Etiquetes: