ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’home que volia morir-se
3008
post-template-default,single,single-post,postid-3008,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 jul 2014 L’home que volia morir-se

Fa molts mesos que Jordi Pujol, en algunes converses, deixava anar aquesta frase: “Jo, ara, m’hauria de morir”. Els interlocutors, com és lògic, quedaven atònits per aquesta sortida de l’expresident. L’explicació que es donava a aquest atac de sinceritat tenia a veure amb el degoteig de notícies negatives sobre alguns dels seus fills, principalment del primogènit, Jordi, i de l’únic que ha volgut fer carrera política, Oriol. Ara, un cop Pujol ha confessat que ha defraudat la Hisenda pública i ha mentit durant més de tres dècades, aquest desig verbalitzat de traspassar té tot el sentit. El drama d’aquests dies és el pitjor final per a un líder que coneix molt bé la història i que es comparava amb Prat de la Riba.

Pujol s’ha carregat Pujol i causa un mal gravíssim al seu partit, a la federació CiU i al president Mas, que va ser triat com a successor per l’home que demana perdó amb un comunicat que no està al nivell d’algú que ha governat 23 anys. Tindrem temps d’analitzar l’impacte que la confessió de Pujol pot tenir en el moviment sobiranista. De moment, un apunt: ni tenen raó els que afirmen que el procés del dret a decidir queda automàticament avortat ni els que afirmen que el mea culpa del patriarca no afectarà els esdeveniments. Hi ha coses evidents, al marge de la sort de Pujol. Tinc escrit que una gran contradicció del projecte sobiranista -també regeneracionista- és que depengui en molt bona part d’una formació com CiU, amb tots els mals i llasts de la vella política.

Som davant un cas d’impostura sense precedents a la Catalunya contemporània. Una figura emblemàtica de la política catalana i espanyola del segle XX ha perdut la seva credibilitat i la seva autoritat moral. És la distància sideral entre el que Pujol deia en els seus discursos i la trista realitat de la seva vida privada el que construeix la tempesta perfecta sobre el món catalanista i sobre la societat catalana en general. Un polític convergent, ara retirat, em deia ahir, amb ràbia i estupor: “No l’hi puc perdonar, em sento enganyat i, a més, he perdut la brúixola”. Aquest home afegia un comentari clau per entendre-ho tot: “Una cosa és el que feien alguns dels seus fills, però sempre havíem pensat que Pujol no estava tacat”. Quan vaig escriure el llibre Ara sí que toca!, publicat l’any 2003, vaig comprovar que era notori que alguns membres de la família Pujol Ferrusola es movien en zones poc clares legalment, mentre semblava que el pare havia decidit no voler saber-ne res.

Els dirigents de CDC i de CiU no tenen cap més sortida que despujolitzar l’organització a marxes forçades i això també passa -com ha insinuat Rull- per la dimissió de Pujol com a president fundador. És hora de fer dissabte i catarsi. Pren força la idea d’un congrés extraordinari que abordi una refundació audaç d’un espai sociopolític que és més important que qualsevol líder.

Etiquetes: