ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | De tòtem a parallamps
3011
post-template-default,single,single-post,postid-3011,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

30 jul 2014 De tòtem a parallamps

Es va construir obstinadament, des de molt jove, per salvar Catalunya i, finalment, ha de salvar la seva família. Jordi Pujol va acceptar, amb honor, la presó per denunciar el règim franquista i ara s’immola, enmig de la vergonya, per intentar que alguns dels seus fills no acabin entre reixes. Vet aquí la terrible i paradoxal faula de Pujol, el polític català més important del segle XX, una figura que cau estrepitosament del pedestal després de declarar, divendres passat, que durant més de tres dècades ha tingut diner negre en bancs d’Andorra. Ell deia que la seva passió és el país però, a l’hora de la veritat, la seva gran passió ha estat la família, rotundament. La família ha passat per davant de tot, també de la seva obra política, importantíssima. Per mirar de protegir la seva esposa i els seus fills, qui va ser president de la Generalitat i líder del nacionalisme català rebenta el seu personatge històric, assumeix la seva mort civil, esquerda el seu llegat, fereix el seu partit i aboca tones de desconfiança sobre la societat catalana. De tòtem de la nació, Pujol passa a ser parallamps de la família. Enmig d’una tempesta política sense precedents.

Després de l’aprovació -certament complicada- del nou Estatut autonòmic, Pujol va amollar una frase brillant de les seves, per resumir la situació: “Els catalans no ens hem agradat”. Estic segur que, a data d’avui, el fill del Florenci Pujol no s’agrada gens a ell mateix. Gens ni mica. Recordeu que el fundador de CDC va dedicar moltíssimes de les seves intervencions públiques a promoure el rearmament moral de la societat i que un dels seus assumptes preferits de reflexió és el dels valors.

L’11 de maig del 1995, la Generalitat va atorgar el VII Premi Internacional Catalunya a Richard von Weizsäcker i Václav Havel, en aquells moments ex-president d’Alemanya i president de la República Txeca, respectivament. Durant aquell acte solemne, Pujol va fer servir l’exemple dels dos homenatjats per reivindicar-se: “Així doncs, necessitem referents. Punts sòlids on poder-nos enganxar. Necessitem persones a qui poder-nos dirigir. Gent amb credibilitat, capaç de donar seguretat, capaç de fer que els homes creguin en quelcom que no sigui només ells mateixos. Necessitem gent, persones amb autoritat moral que diguin a tothom que hi ha futur”. Des dels temps llunyans i difícils en què, a les parets de pobles i ciutats, van aparèixer pintades de “Pujol Catalunya” fins fa pocs dies, Pujol ha estat un referent de primer ordre amb una gran autoritat moral, també per a molts que mai el van votar. Ell ho sabia i exercia aquest paper amb ganes. Un analista gens proper ideològicament a Pujol com Josep Ramoneda va escriure això l’any 2002: “Jo crec, no obstant, que quan Pujol no hi sigui trobarem a faltar l’opinió del president en les grans qüestions polítiques. Pujol té un concepte clàssic de la política, segons el qual les idees no son secundàries i els eslògans tenen els seus límits. I per donar sentit cal tenir opinió”. El referent ha implosionat i no és fàcil trobar sentit a aquest final.

Com a periodista que va seguir durant anys l’expresident i que hi ha parlat moltes vegades, puc imaginar-me el laberint interior en el qual deu trobar-se un home que l’any 1979 reivindicava la moral menestral “de l’esforç i la responsabilitat”, en un article a La Vanguardia titulat Sant Pancràs, doneu-nos salut i feina, text del qual Pujol se sentia molt orgullós: “No, jo no m’avergonyeixo del que he fet. En absolut. Ni tampoc no m’avergonyeixo del meu origen. I crec que políticament li sóc fidel. Però el meu origen es aquest: el de la petita, fins i tot molt petita burgesia catalana, que retia culte al treball. El de la petita, fins i tot molt petita burgesia de poble, estalviadora i sentimental. Que aspira a promocionar, a pujar, a fer que els fills siguin més que els avis i que els néts més que els fills, però a través del treball i fins i tot de l’acceptació del risc i de les seves conseqüències. El d’una gent amb una mica paganisme mediterrani, però també amb una mica d’informulat i inconscient calvinisme: només l’esforç condueix a l’èxit, i només l’èxit aconseguit amb esforç es justifica”. Aquest és un missatge que tocava la fibra sensible de les capes populars de Catalunya, però que potser no va ser prou entès entre alguns del més propers a Pujol, especialment el seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, imputat ara per un presumpte delicte de blanqueig de capitals i un altre contra la Hisenda pública.

Sobre el fill gran de Pujol vaig escriure això al llibre Ara sí que toca!, Jordi Pujol, el pujolisme i els successors, publicat l’any 2003: “Però el júnior es va quedar a mig camí, entre la frustració de no ser com el pare i l’admiració que el portava a voler cridar la seva atenció (…) El nen que havia anat a visitar el pare a la presó saragossana de Torrero no sabia com havia de conviure amb la història i la pàtria feta figura. Podria ser polític? Qui se’l prendria seriosament? Què podria fer?” Va provar de fer política dins del partit però no se’n va sortir, el mal caràcter i la supèrbia el traïen. Una de les fonts -veterà convergent- del meu llibre, m’explicava, fa més de deu anys, que el fill gran de l’expresident s’havia convertit “en un especialista a circular per terrenys perillosos sense que es pugui determinar si trepitja la línia contínua o no, perquè moltes vegades els seus contactes no són ni legals ni il·legals, senzillament formen part de la vasta i imprevisible franja d’allò que no està regulat en cap sentit, al marge d’eventuals judicis ètics que no tindrien cap repercussió jurídica”.

Més enllà de les peripècies del primogènit, el drama actual també podria explicar-se, segons molts coneixedors de la família Pujol Ferrusola, per la mala consciència del patriarca, pel fet de no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els nois eren petits, i pel paper de Marta Ferrusola, que -segons un vell pròcer convergent- “pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills”. Ara, la teoria psicoanalítica ha quedat superada pel vertigen de la història en directe.

Etiquetes: