18 set 2014 Escòcia, un tabú que cau

Els escocesos voten avui amb total normalitat si volen ser un Estat independent o volen continuar formant part del Regne Unit, i ho fan d’acord amb un pacte polític entre les autoritats de Londres i les d’Edimburg. Som davant d’un exercici pacífic de democràcia que, a començaments del segle XXI i en societats civilitzades, només pot despertar la tranquil·la admiració de qualsevol persona de bé. El que passa avui a Escòcia, al marge de quin sigui el resultat de les urnes, deixa ben clar que, a Europa occidental, si més no, les fronteres i les sobiranies nacionals han deixat de tenir el caràcter sagrat d’altres èpoques. Avui cau un gran tabú de la consciència col·lectiva del Vell Continent. Brussel·les ho sap. També Madrid.

A la capital espanyola, el referèndum escocès ha generat molts nervis. Un espectacle que mostra a la perfecció quin és el drama de fons de la cultura política espanyola, més enllà i més ençà de règims, dictadures i restauracions. Fins i tot hem vist alguns periodistes de la Villa y Corte insultar el premier Cameron per no haver fet com Rajoy davant del sobiranisme català. Es veu que els polítics demòcrates que interpreten les lleis de manera flexible són la bèstia negra dels vigilants de les essències. El quadre de reaccions preventives de l’Espanya oficial davant d’una eventual independència d’Escòcia podria ser estudiat en diverses tesis doctorals, algunes de ciència política i altres de psicologia.

S’ha parlat i escrit molt sobre les diferències i semblances entre el cas català i el cas escocès. No vull insistir-hi, m’interessa més una qüestió prèvia: no s’ha subratllat prou que la distància més gran entre una i altra situació té a veure amb el reconeixement que els poders de l’Estat constituït fan o no fan d’una de les seves parts. Mentre els poders britànics accepten que Escòcia és una nació, tant com ho és Anglaterra, els poders espanyols no admeten de cap manera que Catalunya és una nació. En el millor dels casos, es fa servir “nacionalitat”, terme exquisidament constitucional que ningú no sap què vol dir. Sovint, els catalans som despatxats amb una etiqueta administrativa: “sou una comunitat autònoma”, etziba el tertulià que manté que cal prohibir qualsevol consulta.

L’elaboració de l’Estatut del 2006 va confirmar que, a banda de greuges financers, culturals i polítics, la clau de volta del plet català ha estat i és la negativa a reconèixer que Catalunya és una nació. La lògica de Madrid és tan evident com primària: si neguem que els catalans són una nació ens estalviarem que ens passi com al Govern britànic, que ha hagut de pactar amb el nacionalisme escocès el mecanisme mitjançant el qual Londres podria deixar de decidir sobre la vida d’una mica més de 5.300.000 persones i sobre 78.387 km2. La premissa del reconeixement del caràcter nacional de Catalunya és inassumible per als populars i per als socialistes. Vet aquí l’enorme feblesa i la terrible inseguretat dels polítics que gestionen un Estat a partir d’una ancestral concepció uniformista, centralista i de matriu castellana. Ningú no recorda aquella “nació de nacions” del socialista i republicà Anselmo Carretero, poc estimat i poc llegit pels actuals dirigents del PSOE.

El resultat de tot plegat és negar l’evidència una i mil vegades per eludir el problema. Però, si fem cas del francès Renan, la nació és un plebiscit quotidià i, en aquest sentit, la societat que viu, treballa i s’organitza en aquest racó de món al costat dels Pirineus i del Mediterrani actua i s’expressa com una comunitat nacional, que depassa la cotilla regional i planteja una sèrie de demandes a l’Estat del qual forma part. Amb tot, el problema polític no desapareix per art de màgia mitjançant la negació tossuda d’un mot: quan molta gent surt al carrer no fa altra cosa que recordar que l’existència d’una nació no depèn del que s’escrigui en una determinada llei, per important que aquesta pugui ser.

L’escriptor feixista espanyol Ernesto Giménez Caballero té un text, Cataluña y Escocia, basat en una conferència pronunciada a Barcelona l’any 1953, on escriu que “todos en España debemos algo a Escocia” i afegeix que “de todas las zonas españolas, fue Cataluña la más deudora a lo escocés”. Després de la Guerra Civil, molts pensaven que la nació catalana s’havia convertit en pura arqueologia, un lloc on el porró, la sardana i quatre versos en català fossin el recordatori inofensiu d’un poble que havia gosat jugar a les potències i n’havia sortit amb el cul cagat. Escòcia i Catalunya, a ulls del literat i diplomàtic de Franco, eren “áreas románticas inolvidables” que havien donat “grandes escritores” i també “buenos sustos a ingleses y castellanos”. Dues nacions que la prosa de l’ideòleg va qualificar com a “zonas” i “áreas”, substantius mig esportius i mig militars, com tocava. Encara hauríem d’esperar molts anys per gaudir de les cròniques de manifestacions sobiranistes redactades per Pérez Andújar.

Un amic meu està segur que, si Escòcia assoleix la independència, no serà precisament gens procliu a ajudar Catalunya. Hi estic d’acord. El club dels Estats té aquestes coses i els catalans hauríem de tenir-ho ben present, sempre tan entusiastes a identificar-nos amb uns o altres. Cada terra fa sa guerra.