16 oct 2014 Només depèn de la gent
Més enllà de les raons dels diferents partits del bloc del dret a decidir, més enllà dels càlculs i tàctiques d’aquestes formacions, més enllà de la sintonia entre uns dirigents i uns altres, vull parlar, en aquest paper, del que em sembla més important en aquest moment, un cop el president Mas ha anunciat que la consulta prevista per al 9 de novembre serà substituïda per una jornada de participació ciutadana que -cal remarcar-ho- pot ser o no pot ser políticament rellevant. I aquesta és la qüestió: el 9-N ha de tenir un significat polític fort i com més clar millor, la qual cosa només depèn de la gent. Això vol dir persones que, finalment, facin el gest lliure d’inscriure’s i votar.
El Govern organitza aquesta mena d’assaig de consulta, però és evident que l’èxit o fracàs d’una experiència tan singular és cosa de la ciutadania i, sobretot, dels sectors socials que s’han mobilitzat pel dret a decidir i per la independència. Cal pensar, en principi, que els contraris a qualsevol consulta no voldran atorgar cap validesa a aquest format i es quedaran a casa. Per dir-ho ras i curt: la majoria de persones majors de 16 anys que han sortit al carrer cada Onze de Setembre des del 2012 són els que tenen a les mans la possibilitat d’omplir de sentit un exercici col·lectiu d’opinió que -agradi més o menys- serveix per superar l’actitud hostil del Govern espanyol, entestat a impedir que els catalans apareguin davant del món com a subjecte polític capaç de determinar el seu futur.
És el sobiranisme civil i transversal, el que està més enllà i més ençà dels partits, el que té l’enorme poder d’utilitzar una eina suposadament menor per fer un recompte de vots que digui a Madrid i a les cancelleries europees dues coses: que la societat catalana no es resigna davant de les prohibicions i que el procés de desconnexió de Catalunya és molt més que una manifestació anual i ritual de malestar. Hem escrit moltes vegades que la revolta sobiranista és un fenomen que funciona de baix cap amunt, circumstància que ha provocat que els polítics hagin hagut de canviar les seves previsions, prioritats i discursos. La consulta alternativa no fa altra cosa que tornar a posar el focus sobre els sectors socials que han assumit un projecte nou de superació del marc autonòmic, aquells segments del país que volen empoderar-se. I, tot i els defectes que pugui tenir, aquesta jornada de participació no deixa de subratllar el protagonisme de la ciutadania com a motor del canvi.
Si tot plegat fos només “la consulta de fireta” o “el simulacre” de Mas, els poders de l’Estat no vigilarien amb tant de zel el que passarà fins el 9-N i els partits nacionalistes espanyols no estarien tan nerviosos com estan. El Govern de Rajoy -com ha notat César Molinas- té al davant un dilema molt complicat: o assumeix que el dia 9-N a Catalunya fem una gran comèdia i deixa fer, o assumeix que la consulta alternativa és un nou desafiament a l’Estat i, llavors, desplega suspensions, prohibicions i sancions. El que resultaria digne d’estudi i motiu de riota global és que Madrid tractés el que denomina “ocurrència” com si fos la consulta que el TC ha suspès. Ara com ara, però, no es pot descartar aquesta eventualitat. Els riscos i costos de Rajoy són enormes faci el que faci, extrem que indica que la jugada de Mas és més hàbil que no sembla, encara que hi hagi veus en el camp sobiranista que -per un motiu o un altre- parlin de “consulta de costellada” o de “paròdia”. Madrid només ha encertat una part del seu pronòstic: pensava que Mas -un cop assumit que ara no tocava forçar la legalitat- aniria directe a la convocatòria d’eleccions. No s’esperaven la consulta alternativa, que descol·loca el Govern del PP i dóna nou avantatge al sobiranisme, que ha de jugar al contracop amb l’agilitat de qui és més feble i més petit.
Temps tindrem de parlar del que pugui passar després del 9 de novembre, però sembla que, des de dimarts passat, hi ha -dins i fora del sobiranisme- uns especialistes a detectar “la frustració de la gent”, com si tinguessin el termòmetre de l’estat d’ànim de tot el país. És comprensible que hi pugui haver persones que se sentin frustrades per aquesta marrada que introdueix el Govern Mas, però el que jo noto en els ambients mobilitzats té més a veure amb la sorpresa, la desorientació i el desconcert que amb la frustració i el fatalisme. Si les coses s’expliquen bé, el nou repte es pot entendre perfectament, d’acord amb un guió que renovi el compromís dels líders amb el que desitja una majoria molt activa, una majoria que -per sort- no respon a les cabòries de les direccions dels partits. Tampoc veig que domini una sensació d’engany, paraula molt grossa que fan servir, sobretot, el PP i Ciutadans, formacions que -paradoxalment- mai no han tingut cap confiança en Mas.
Els judicis d’intencions són lliures, com ho són les interpretacions dels actes. Per què un governant fa o deixa de fer? A vegades, busquem causes ocultes quan la realitat se’ns presenta amb una claredat esfereïdora. Que la desconfiança domini en aquests moments les relacions entre els dirigents del bloc del dret a decidir no hauria de comportar que l’anhel de canvi a Catalunya esdevingui paràlisi, batussa i sospita. Perquè això és justament el que Madrid espera.