ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | O Espanya o la democràcia
3139
post-template-default,single,single-post,postid-3139,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 nov O Espanya o la democràcia

Estem arribant al cap del carrer, a una velocitat que no estava prevista. La decisió de la Junta de Fiscals de Sala d’avalar la querella del fiscal general de l’Estat contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau arran de la consulta del 9-N il·lumina de manera descarnada que la separació de poders a Espanya és una pura ficció i que, en el cor de l’Estat, hi ha una lluita oberta entre els executants de la vella política i alguns servidors públics que intenten actuar d’acord amb les regles de joc pròpies d’una democràcia homologada. El procés sobiranista català ha trastocat la profecia d’Aznar: no és Catalunya el que s’està trencant sinó la credibilitat, l’autoritat i la legitimitat dels poders espanyols i del Madrid oficial, començant per Rajoy i el seu Gabinet. Res no tornarà a ser com abans.

La rebel·lió dels fiscals de Catalunya contra l’acció punitiva que exigeix el PP i la dreta mediàtica és un factor que ningú no va preveure, que tindrà conseqüències greus i que afebleix terriblement l’argumentari del Govern espanyol contra la revolta catalana, basat -com sabem- en presentar la Constitució i les lleis com a escriptures intocables i sagrades que només es poden interpretar d’una manera, la que dicta la Moncloa. En aquest sentit, i al marge d’invocar reformes constitucionals vagues, el PSOE ha actuat com a dòcil i eficaç escolanet de l’immobilisme, la qual cosa ha acabat pagant un PSC extraviat enmig d’un canvi històric que molts han menystingut i ridiculitzat fins fa pocs dies. El fet que els socialistes es desmarquin de la querella és, ara com ara, irrellevant.

L’impacte dolorós de l’èxit del 9-N en la maquinària de l’Estat espanyol i el desconcert agònic que provoca en les elits que gestionen l’artefacte són proporcionals a la manca de diagnòstics fiables del Madrid oficial sobre la realitat catalana del 2010 ençà. Perdoneu que em repeteixi: em fascina que tants polítics i tants periodistes espanyols hagin consumit com a material d’anàlisi la propaganda de guerra contra el sobiranisme que ells mateixos fabriquen. Sobta tanta frivolitat en un assumpte tan delicat.

Cal suposar que estaven tan segurs de la seva força i superioritat que no van sotmetre els seus prejudicis sobre el cas català al més mínim contrast dels fets. I, el que és més al·lucinant, encara avui persisteixen en l’error tot i haver quedat amb un pam de nas en veure que més de dos milions de ciutadans s’empoderaven sense por. És el cas de Carlos Floriano, vicesecretari general d’organització del PP, quan afirma rotundament que “els fiscals de Catalunya no han fet el que havien de fer per l’ambient nacionalista radical” i afegeix que “estan contaminats”. És la mateixa tesi que oferia ahir Victoria Prego, tinguda abans per periodista seriosa: “Els nacionalismes han impregnat totes les institucions de tal manera que han aconseguit penetrar i contagiar fins i tot el Poder Judicial, la qual cosa és la desgràcia més gran a la qual podem enfrontar-nos els espanyols”. Més enllà, en la conclusió, Prego retorna un instant als fets per escriure que “això cau. L’Estat trontolla en els seus fonaments”, una observació molt semblant a la del cap de l’Exèrcit de Terra, el general Domínguez Buj, que ofereix una lliçó d’història en declarar que “quan la metròpoli es torna feble, es produeix la caiguda”. Continuen sense voler comprendre les causes reals del procés sobiranista però, en canvi, sí que s’adonen del que dèiem abans: l’Estat espanyol viu una crisi d’autoritat i de legitimitat com mai s’havia vist des dels darrers dies de Franco. La marca España, en mans de Torres-Dulce: ja és dolenta, encara serà pitjor. Un Govern membre de la Unió Europea porta als tribunals un president autonòmic per fer possible que la gent expressi la seva opinió.

Retorna el sentit tràgic de la vida al Madrid oficial. Els catalans pateixen una malaltia greu mentre Rajoy ha resultat ser un doctor poc fiable. Ell i la infermera Soraya es pensaven que la Constitució curava el mal però han fracassat i ara demanen al fiscal general que apliqui cirurgia de guerra. Espada, com d’altres promotors de la mà dura, ha demanat al líder del PP per quin motiu no va obligar el Govern de la Generalitat a obeir. En aquests moments, en determinats despatxos, recorden el que va dir, el 6 de febrer de l’any passat, el general de divisió a la reserva Juan Antonio Chicharro: “La pàtria és anterior i més important que la democràcia”. Antigament, aquesta idea es resumia amb més color: “Antes roja que rota”.

Dit això, Rajoy està ben atrapat. Per salvar la seva idea d’Espanya i donar satisfacció als durs, el Govern espanyol retorça la democràcia i l’Estat de dret sense dissimular, la querella contra Mas avança com un enorme bumerang. La pàtria és més important que la democràcia, deia el de la gorra de plat. Si l’inquilí de la Moncloa hagués imitat el britànic David Cameron hauria fet compatible Espanya i la democràcia, i potser hauria guanyat. Ara ja ha fet tard: la democràcia espanyola ha estat ferida de gravetat per aquells que més diuen defensar-la. Per cert, tinguem memòria: la primera víctima d’aquesta història va ser Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal superior de Catalunya, a qui van obligar a renunciar per haver dit que cal escoltar la gent.

Etiquetes: