ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | No és qui us penseu
3152
post-template-default,single,single-post,postid-3152,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 nov No és qui us penseu

Tota la comèdia de l’anomenat petit Nicolás suggereix un retorn a la novel·la picaresca i permet teoritzar sobre la vulnerabilitat de certs poders davant de l’afalac, les aparences i una tenacitat digna de campionat. L’assumpte té la gràcia d’allò que posa al descobert les relliscades que els poderosos fan diàriament. Aquest noi és l’antiheroi perfecte d’un temps en què, a Espanya, la vella política edifica un teatre de gestos sense credibilitat mentre la suposada nova política d’alguns explota el reciclatge d’idees gràcies a una molt hàbil combinació de diagnòstics interessants i propostes aparentment miraculoses. Nicolás seria el narrador perfecte d’un final de règim que ha aconseguit que els conservadors siguin reaccionaris, que els socialistes siguin conservadors i que els populistes siguin el PSOE del 1982 en versió digital i per a tots els públics.

Arran del merder que ha generat el petit Nicolás i la seva barreja de veritats i mentides, he imaginat que aquest individu no és qui us penseu (un espavilat que ha accedit a llocs molt exclusius), sinó una reencarnació de Guy Debord, el genial pare del situacionisme, l’autor lúcid que va tenir la visió d’explicar la societat de l’espectacle, moltes dècades abans que tinguéssim la possibilitat de mostrar el nostre vídeo domèstic a la humanitat i convertir-lo en trending topic. Debord proposava fer servir els codis de la comunicació convencional per posar de relleu -des de dins- les contradiccions del sistema d’acord amb l’esperit rupturista dels anys seixanta del segle XX. Des d’aquest punt de vista, el telecràctic Pablo Iglesias seria com aquells cuiners de tercera que volen reproduir alguna creació de Ferran Adrià en un sopar de revetlla.

Amb un punt més d’ironia i d’escepticisme propis de les lliçons postmodernes i també amb un punt més d’ingenuïtat simplificadora pròpia del nostre present, Nicolás aconsegueix mostrar-nos un interessant angle diguem-ne pornogràfic de la representació del poder que es divulga mecànicament. És un porno on ell, l’impostor, és l’únic que subratlla amb el seu postureig que l’intercanvi que veurà l’espectador és una exageració estilitzada. Tot enalteix la fugacitat de les màscares i relativitza la identitat dels que ocupen el centre de l’escena. No em refereixo a l’assumpte clàssic del poder com a carnaval que distreu el poble, sinó a una dimensió que està més enllà i més ençà de les estratègies de tematització. El que converteix en revolucionària la tasca idiota del petit Nicolás és la crítica implícita a un valor que avui gairebé tothom assumeix com a imprescindible: l’autenticitat. Perquè ell, dins la lògica del seu guinyol, és d’una autenticitat insuperable. Dins i fora, preciso.

Etiquetes: