12 des 2014 Moribund gloriós
Glòria tardana per a Incerta glòria. El setmanari The Economist ha dit que la novel·la de Joan Sales -traducció anglesa presentada el mes de novembre- és una de les deu millors obres de ficció del 2014. I més: Àlex Rigola en prepara una versió teatral que veurem al TNC la pròxima primavera mentre l’energètica Isona Passola tira endavant la pel·lícula sobre el llibre amb direcció d’Agustí Villaronga. Mai no és tard quan arriba. L’amic Francesc Canosa -cronista pop del periodisme glocal- amolla des de la contraportada de l’Ara que Sales “escriu sabent que ha vist perdre casa seva, que ho ha perdut tot”. Canosa -que és al periodisme trentista el mateix que Sisa va ser a la Nova Cançó- rebla el clau amb una definició que justifica el sou que li paguen: “És el moribund que no mor”. Vet-ho aquí, i aquesta vegada el de Balaguer no esmenta el seu omnipresent gat.
L’altre dia em vaig trobar Javier Cercas als lavabos de TV3 i, després d’una breu i amable conversa, vaig pensar en Salamina i altre cop en el pobre i enorme Sales, perdut a les golfes durant anys. Sales tenia massa veritat per al franquisme i l’antifranquisme i així hem anat tirant, Pepeta. La peça del Xesco m’ha fet pensar -connexions obscures- en el president Tarradellas l’any 1977, quan torna a Catalunya després de l’exili, fruit d’aquella sensacional operació d’Estat que com més hi penso més em fascina i més admiro. Si fóssim ianquis, la Passola ja hauria produït una minisèrie sobre el retorn del molt honorable amb en Lluís Homar fent el paper protagonista, tot rodat amb el glamur de House of cards.
Sales i Tarradellas. Cicatrius. Ara explico l’escena -basada en fets reals- que ha de servir per obrir el primer episodi de la telesèrie que escriurem la Passola i un servidor: Tarradellas, en l’automòbil que el porta des de l’aeroport del Prat fins al centre de Barcelona, al·lucina en passar a la vora dels altíssims pisos-eixam de Bellvitge. Els horts han desaparegut. La seva Catalunya no hi és, tan introbable com la que va fondre’s a les mans de Sales. Paradoxa aclaparadora i primer pla de la cara del cineasta Pere Portabella, esmaperdut. Tarradellas rebia cartes de tothom, llegia i retallava premsa obsessivament, el visitaven uns i altres, es preparava per al gran dia… Però, en realitat, no sabia com era la Catalunya de veritat. Bellvitge contra el mite del nostre De Gaulle. Bellvitge posa en evidència que el full de ruta de la restauració autonòmica és paper oliós d’arengada remota. La República soterrada/venerada contra el Bellvitge emergent i rocker. Adolfo Suárez i els militars estan encantats amb l’home que busca sínies on viuen catalans nous que han triat ser-ho perquè (la resta d’) Espanya els ha expulsat. Sales i Tarradellas, país perdut i país desconegut: al mig, la glòria.