19 des 2014 Imagineu una illa
S’acaba el bloqueig dels Estats Units a Cuba i tornem a pensar en una illa que forma part de la nostra memòria més que cap altre país d’Amèrica. Em ve al cap el meu avi matern, Francisco Vidal Sanahuja, que l’any 1912 va marxar a l’Havana a fer fortuna però no va tenir sort i va haver de tornar a Vilanova i la Geltrú tal com n’havia sortit, sense haver-se convertit en un americano d’aquells que tenien tants diners que podien dedicar-se a sufragar edificis i parcs públics a les seves viles d’origen. D’aquell intent, en va sortir rebatejat: fins al dia de la seva mort respongué al nom de Panxo.
En canvi, com ha explicat el professor Joaquim Roy, expert en els vincles americans, Josep Garrigó i Artigas, que va acabar fundant el Banco Garrigó, va ser un vilanoví que sí que va assolir un gran èxit a Cuba, des de la localitat de Santiago de las Vegas, on va muntar una botiga -La Barcelonesa- on es podien comprar des de queviures fins a objectes de ferreteria i per a la construcció. El nét d’aquell noi que va marxar de Catalunya amb només 14 anys, José Ramón Garrigó, va traslladar-se als Estats Units després de la revolució de Fidel Castro i va arribar a ser president del Pan American Bank of Miami. Des de la costa catalana fins a Florida, passant per la Perla de les Antilles, hi ha centenars d’històries semblants de migració i exili, d’arrelament i enyorança, de triomf i derrota.
Raúl Castro i Barack Obama comencen a desmuntar un absurd de la guerra freda mentre els corresponsals ens expliquen que el canvi generacional ha estat un factor essencial en aquesta nova perspectiva. Els néts ja no pensen com els avis, i allò que era concebut com una batalla a guanyar per KO ara molts ho consideren d’una manera menys èpica, assumint que la dictadura no caurà per la força exterior, sinó que haurà de dissoldre’s des de dins, de manera que la trencadissa sigui mínima. Mentrestant, nosaltres imaginem una illa on, si et perds per Guanabacoa, pots trobar encara el fantasma de mossèn Cinto, fascinat pels ritus de la santeria. El papa Francesc -que ha estat clau en aquest gir històric- hauria de llegir ara el poema L’Atlàntida; sembla ser que un dels seus antecessors, Lleó XIII, ho va fer.
Cuba va ser el futur, durant moltes dècades. Una Amèrica on encara era possible inventar-ho tot. On els que hi arribaven s’inventaven una nova vida. Una illa i una idea, abans i després de la revolució dels barbuts que va admirar mig món i que, després, amb el temps, va torçar-se. Amb el record del colonialisme espanyol i sempre sota l’ombra de l’Oncle Sam, els cubans van desenvolupar una identitat forta, admirable i digna, sotmesa als capricis de la geopolítica i a les cotilles ideològiques, castigada per l’immobilisme i l’imperi.
Desitjo i espero que els cubans se’n surtin.