ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un malentès sobre la regeneració democràtica
3498
post-template-default,single,single-post,postid-3498,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 gen 2015 Un malentès sobre la regeneració democràtica

Escric en el buit. Vull dir que les coses poden canviar molt entre finals de novembre –quan redacto aquest paper- i el mes de gener, que és quan el lector de Serra d’Or podrà llegir aquestes cabòries. Les coses a les quals faig referència són el procés sobiranista català i les seves conseqüències més evidents: la querella de la Fiscalia espanyola contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau així com una eventual convocatòria d’eleccions al Parlament amb caràcter plebiscitari i substitutori d’un referèndum pactat sobre la secessió de Catalunya. Escric en el buit, però no vull aparcar un debat que travessa la pila efervescent d’esdeveniments que viu la nostra societat des del 2010 i, sobretot, des de la tardor del 2012. L’assumpte el plantejo amb una pregunta: Per què hi ha tantes persones que confonen la regeneració democràtica només amb les polítiques considerades tradicionalment d’esquerres?

La pregunta té importància i sentit dins de l’actual moviment sobiranista català, que és molt ampli i tranversal, i aplega gent de sensibilitat molt diversa, com no podria ser d’altra manera si tenim en compte el creixement rapidíssim que ha experimentat en poc menys de quatre anys. El primer motor de la revolta catalana és la fatiga i malestar davant del maltractament habitual dels poders espanyols a un territori i una població que havia confiat en el marc autonòmic per resoldre les seves necessitats. I el segon motor és la voluntat de molts catalans de construir un país nou que edifiqui una democràcia més eficaç i més justa que la que hem experimentat en la nostra condició de ciutadans del Regne d’Espanya; aquest segon motor connecta amb la constatació que el sistema construït amb la transició espanyola presenta avaries molt agudes que han acabat desacreditant l’Estat de dret i l’han deixat en mans de camarilles o elits extractives que han treballat oblidant l’interès general i rebentant des de dins la credibilitat de les institucions. Fora de Catalunya, també hi ha ciutadans que han arribat a la mateixa conclusió, la qual cosa explica l’aparició d’alguns partits nous que aixequen la bandera del fer dissabte general.

El sobiranisme català és, per tant, la forma concreta que pren el nou regeneracionisme democràtic a Catalunya, un projecte de superació del marc territorial tant com un projecte de superació de la cultura política de la transició i els seus mals, factor aquest que es fa més important quan esclata l’anomenat cas Pujol, perquè demostra que el vell món autonomista no només ha caducat sinó que té molt poc a veure amb allò que mou avui els que se senten compromesos amb un repte sense precedents. Aquest regeneracionisme sobiranista reclama un repartiment més horitzontal del poder, unes institucions més obertes al ciutadà, un control més eficaç dels diners i dels recursos públics, un sistema de partits menys endogàmic, una separació de poders sense trampes i una administració més eficaç, transparent i propera a la gent. Aquestes demandes informen el concepte d’una futura República catalana que pugui ser un Estat més modern i més al servei de les persones del que mai ho ha estat el règim sorgit de la restauració borbònica del 1975. Això no implica pensar que la Catalunya independent serà un país de les meravelles, simplement convida a imaginar un marc de llibertats més equitatiu, més avançat i més semblant a certs països del nord europeu.

Segons el meu parer, la voluntat regeneradora del sobiranisme català no pressuposa ni hauria de representar un decantament futur per unes polítiques públiques determinades en el marc de la República catalana, ni de dretes i d’esquerres forçosament, per dir-ho segons les etiquetes tradicionals i tan inexactes. Vull dir que és  el conjunt del sobiranisme (en la seva complexa diversitat interna) el que treballa per una democràcia de més qualitat i això no té color ideològic concret segons l’eix clàssic de qualsevol país normal. Posaré un exemple: un partidari d’apujar els impostos i un partidari d’abaixar-los en una futura Catalunya independent coincideixen avui segurament en què l’administració que hem de bastir haurà de tenir més rigor en la recaptació i en la despesa, i haurà de donar més i millors explicacions sobre les inversions que es fan en cada legislatura. Posaré un segon exemple: un partidari de les nuclears i un contrari d’aquest tipus d’energia poden coincidir en què l’Estat català haurà de fixar una política energètica més justa i equilibrada, que vagi lligada necessàriament a una protecció del consumidor davant els interessos privats molt més eficaç del que experimentem ara dins l’autonomia. Les polítiques concretes d’una República catalana seran elaborades i aplicades per cada Govern que es constitueixi d’acord amb la correlació de forces que surti de cada convocatòria electoral. El sobiranisme vol construir un marc de vida col·lectiva que funcioni bé i asseguri la base irrenunciable de l’Estat del benestar, però no pot posar l’accent cap una o altra banda per determinar un país més a la dreta o més a l’esquerra, això és la tasca i la missió reservada als que ens representin el dia de demà, si aconseguim fer possible el divorci d’Espanya.

El malentès repetit entre regeneració democràtica i polítiques pretesament d’esquerres condueix algunes persones a dir coses com “a mi només m’interessa una Catalunya independent si es deixa de subvencionar les escoles privades” o “jo no votaré sí a la independència perquè demà em posin grans superfícies comercials a la vora de casa”. La regeneració democràtica no és progressista ni conservadora, no és liberal ni democristiana, no és socialista ni comunista, és una necessitat prèvia que ha assumit tot el sobiranisme mobilitzat i és també el mínim denominador comú de tots aquells que volen construir la nació de l’endemà de manera fiable, honesta i responsable. Tinguem-ho ben clar per no perdre el temps en debats envitricollats que, en aquests moments de batalla, no són els prioritaris.

 

Etiquetes: