ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La pregunta clau
3208
post-template-default,single,single-post,postid-3208,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 gen La pregunta clau

L’any passat, Espanya va descobrir que l’anomenat problema català no era altra cosa que la part més greu, més envitricollada i més dura del problema espanyol. Si la política fos més lògica que atzarosa, aquest 2015 que hem estrenat hauria de ser l’any en què el procés sobiranista català esdevingués, finalment, un problema europeu amb tots els ets i uts. Això depèn, principalment, del que facin o deixin de fer els catalans partidaris de la independència.

A la pràctica, significa que el sobiranisme ha d’utilitzar les urnes -totes les eleccions previstes o probables dels propers mesos- per demostrar que té el pes i la força que cada Onze de Setembre expressa des del 2012. Quan dic totes les eleccions vull dir que els comicis generals espanyols també haurien de contribuir a fer visible -per exemple amb una candidatura unitària transversal al Congrés i al Senat, sigui dit amb perdó- que el sobiranisme ha capgirat l’agenda i que envia els seus representants a Madrid -per darrer cop?- amb la voluntat de vetllar pels interessos de la part que vol marxar.

Ara ens trobem en un moment d’impasse perquè els dirigents dels dos partits més grans que han assumit l’aposta sobiranista tenen diferències considerables sobre com s’ha de concretar la nova fase de la desconnexió. Aquesta parada no es viu bé -com és normal- entre els entorns més mobilitzats del sobiranisme civil, com ja comentàvem fa set dies. Deixant de banda -de moment- les causes reals d’aquesta gran dificultat per arribar a un acord, cal treure alguna lliçó d’aquest moment, per evitar que els propers mesos el sobiranisme sigui una víctima fàcil dels nervis, de la fatiga i de les depressions lligades a un excés de fatalisme. La sobrecàrrega de pessimisme ambiental pot ser pitjor que la realitat d’uns polítics frenats per les desconfiances.

El que està passant avui a Catalunya és un procés sense precedents i, encara que busquem comparacions amb d’altres casos, tothom sap que estem inventant una via a la sobirania. Paga la pena recordar-ho sovint. Com ha dit un historiador gens proper al sobiranisme, Catalunya, més tard o més aviat, serà un Estat independent, sempre que una majoria ho vulgui. Però les majories no sorgeixen per art de màgia, s’han de construir. En aquest sentit, la pregunta clau, al meu parer, és aquesta: fins a quin punt la distància actual entre Mas i Junqueras posa en perill la construcció d’una majoria social incontestable que faci efectiva la secessió?

La resta de qüestions em sembla que són secundàries. Per no caure en el mateix error d’alguns teòrics de l’independentisme que jo mateix critico no diré mai que sé exactament a qui volen votar o deixar de votar determinats barris i pobles del país. El que sí que puc assegurar és que cap causa que pretengui triomfar presenta el seu principal valedor institucional com algú de qui s’espera la traïció inevitable.

Etiquetes: