13 feb 2015 Uma, ens has enredat

Deien que s’havia canviat la cara però ha estat una falsa alarma. Coses del maquillatge, sembla ser. L’assumpte ha fet parlar molt. Jo també ho faré: la meva Uma Thurman és la de la pel·lícula Beatiful Girls, on també sortia una altra musa de la meva generació, Natalie Portman, llavors joveníssima. Aquella cinta era del 1996 –han passat 19 anys- i l’atractiu de la rossa i del personatge que interpretava –una tal Andera, que podia tornar boig el tipus més tranquil- van impactar en la nostra condició de mutants que enfilàvem la selva de la trentena amb l’estranya sensació que no érem prou joves per saltar alegrement damunt la foguera ni prou vells per fer veure que ja estàvem de tornada de tot. El personatge masculí principal de l’esmentada pel·lícula el feia Timothy Hutton, que havia d’assumir definitivament la vida adulta, presentada com “el gran silenci”. Fer-se gran no era un assumpte estrictament de temps, sinó un pacte entre els diversos kamikazes que cadascú porta dins. Uma Thurman brillava enmig d’una colla d’homes-nen que naufragaven sense poder fer-hi res.

Sempre serem amants d’Uma, faci el que vulgui (ella i el seu peculiar maquillador) amb la seva cara. La pel·lícula va passar, van venir d’altres històries, la Portman va fer-se dona, la Thurman va fugir i nosaltres vam acabar superant (o no) les pors que havien exhibit aquells personatges de la pantalla gran. Cadascú fa el que pot, amb la seva vida i la seva cara. El filòsof Joan-Carles Mèlich escriu això: “La cara no és el rostre. El rostre de l’altre desemparaula el jo”. I afegeix: “El rostre no es veu, és veu”. Ho trobo en un llibre altament recomanable que acaba de sortir, La lectura com a pregària (Fragmenta Editorial), un volum d’aforismes en el qual Mèlich té el coratge de reivindicar la literatura com a purgant. Fixeu-vos: “La moral només veu cares. La cara no té nom propi; és una categoria. Home, dona, casat, solter, divorciat, pare, mare, fill, filla, germà, professor, alumne, homosexual, heterosexual, etc. Habitar moralment el món és aprendre a tractar amb les cares dels altres”. Li demanaré al professor Mèlich, quan el vegi, quina hauria de ser l’ètica del maquillador. I també –ja posats- la del cirurgià plàstic.

Que les trifulgues de l’amiga Uma Thurman passin a les portes del nostre Carnaval és un detall que la vida regala al columnista per poder recordar al respectable que tots aspirem a tenir una màscara més o menys plausible. Podem crear la nostra màscara o deixar que ens la col·loquin els altres, extrem sempre perillós. El Rei Carnestoltes agraeix que, com ha fet la famosa actriu durant dos o tres dies, tots tinguem la capacitat de generar una certa confusió. El negoci consisteix a recordar que un dia podríem acabar sent aquell altre que viu, amagat, dins nostre.