ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Europeus que obliden altres europeus
3496
post-template-default,single,single-post,postid-3496,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

01 abr Europeus que obliden altres europeus

Vicenç Villatoro ha escrit que, com a europeus, ens ho juguem tot a Ucraïna. Hi estic d’acord, però hi afegeixo una nota: és un joc que té les de perdre. Perquè l’Europa articulada dins de la Unió Europea ha estat pensada per al comerç i no per a la guerra, i aquest fet estructural marca de manera inexorable els límits de la nostra capacitat de fer servir la força. En canvi, Rússia, el vell imperi expansiu que la UE té a l’Est, fonamenta en l’amenaça i en la guerra la seva existència, la qual cosa converteix tots els seus moviments en l’expressió d’un poder clàssic que creix en la mesura que alimenta enemics exteriors. Els experts en relacions internacionals parlen de la UE com d’un poder tou en contraposició als poders durs. Aquesta realitat no sembla que s’hagi de modificar a mig termini, sobretot perquè els consensos polítics a Brussel·les són sempre complicats i fruit de processos llargs i envitricollats.

Els europeus ens ho juguem tot a Ucraïna perquè vam prometre als ucraïnesos que podien ser -si així ho volien- part d’aquesta illa de progrés, benestar i drets humans que és la UE però, a l’hora de la veritat, els hem deixat sols davant de l’incansable foc rus. Moscou està perfectament acostumat a mantenir diversos conflictes armats alhora i també sap combinar molt bé l’amenaça amb una particular diplomàcia que, molt sovint, deixa en fora de joc els actors occidentals. El Kremlin coneix la feblesa de la UE i explota amb calculada habilitat les contradiccions dels socis d’aquest club on Alemanya i França exerceixen el paper de pare i mare, mentre la resta intenta trobar el seu paper. D’altra banda, Putin compta amb un enorme avantatge: els europeus que vam donar ales als ucraïnesos perquè giressin cap a l’oest no estem disposats, en canvi, a perdre ni una sola vida humana perquè Ucraïna s’alliberi del dictat de Rússia. Ni una.

L’Europa que volem té límits i toca acceptar que, ara per ara, aquests tenen a veure, sobretot, amb els desastres de la guerra. Quin cap de govern europeu està disposat avui a enviar tropes a Ucraïna? Cap ni un. Quina opinió pública europea està preparada per acceptar que arribin bosses de plàstic amb cadàvers des del front? Cap ni una. La guerra és el gran tabú de la UE, que es construeix com una vacuna històrica contra els conflictes sagnants, després del 1945, amb el record posat en totes les batalles que han assolat el territori del Vell Continent. Totes les polítiques europees responen a aquest imperatiu, fet que explica la grandesa i també les contradiccions d’un espai mundial que és envejat per milions d’éssers humans que aspiren a entrar-hi per viure-hi amb dignitat.

Els discursos europeistes són magnífics i tenen la capacitat de recordar-nos que hi ha la possibilitat de fer un món millor, en el qual el respecte a la persona sigui una dada no sepultada sota els interessos. Els problemes de l’euro i del deute no desmenteixen l’ambició d’un projecte polític supraestatal que, amb tots els seus defectes i errors, esdevé una aposta única de democràcia avançada i de societat del benestar. Però els discursos no són res més que fantasies si no poden generar alternatives creïbles a la violència i a la destrucció, que és el que pateixen els ucraïnesos de manera reiterada, enmig d’una indiferència general esfereïdora. Siguem sincers: quantes mobilitzacions heu comptat a Barcelona -i en d’altres capitals occidentals- en suport de la soferta població ucraïnesa? Paradoxalment, ens és més fàcil ser solidaris amb d’altres pobles més allunyats de casa nostra, víctimes de guerres remotes i exòtiques que no posen a prova la nostra responsabilitat concreta.

Em fa l’efecte que els europeus que vam créixer encara dins els paràmetres de la guerra freda portem molt malament que el nostre present hagi donat a la guerra -la calenta, la cruenta, la de sempre- una nova oportunitat, encara que es tracti de guerres de suposada baixa intensitat, categoria aquesta ben discutible per a tots aquells que les pateixen, òbviament. Mentre, els russos, criats en una cultura on el bel·licisme i el nacionalisme imperialista són valors preponderants, accepten els costos d’una permanent disponibilitat per a resoldre els conflictes per la via armada. Sumat i restat, el problema de l’europeisme real passa per una pregunta tan incòmoda com imprescindible: què estem disposats a pagar per sostenir el model de vida que ens hem donat d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial?

Ucraïna i la nostra manca de coherència davant dels ucraïnesos ens aboca a un malestar moral que té una rèplica dins de les confortables fronteres de la UE quan observem dos fenòmens diferents però impactants, per motius ben diversos: la immigració africana que truca a les nostres portes de manera desesperada i la violència gihadista que omple de terror els nostres carrers. No tenim solucions presentables per donar resposta a les onades de persones que fugen de casa per esdevenir europeus i tampoc tenim una manera eficaç de desmuntar un fanatisme que, malauradament, alguns polítics volen combatre amb més control que intel·ligència. Com a europeus ens ho juguem tot a Ucraïna, però també ens ho juguem quan naufraguen barques amb persones davant les nostres costes i també quan nois educats a les nostres escoles es transformen en terroristes plens d’odi. La nostra identitat europea és, ara per ara, una suma de desconcerts, de febleses i de culpes, la qual cosa ens converteix en una col·lectivitat tendent a la tristesa i la paràlisi. Malgrat haver conquerit nivells de llibertat, de justícia i de progrés sense precedents en la història.

Etiquetes: