ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Fugir de l’odi
3312
post-template-default,single,single-post,postid-3312,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 abr Fugir de l’odi

He llegit un article excel.lent d’Agustí Colomines sobre Bach, la Setmana Santa i els seus records com a fill d’una família antifranquista. És un paper delicat que il.lumina intensament l’educació d’una classe mitjana que -venint d’una precarietat material molt gran- va fer tot el possible per crear un país més civilitzat i més lliure. Colomines escriu -tot recordant com els seus pares escoltaven, cada Divendres i Dissabte sant, el disc de La Passió segons Sant Mateu– que tot allò el va impactar com mai cap altre fet cultural. L’historiador afegeix una confessió que paga la pena de subratllar: “la música i la literatura em van salvar de l’odi”. No tothom pot dir el mateix. Per exemple, hi ha qui, cada setmana i en dissabte, vomita el trist espectacle de l’odi obsessiu embolicat en l’insult més ranci.

Salvar-se de l’odi hauria de ser la primera obligació moral, sobretot d’aquells que es dediquen a la cosa pública, i també la dels que comentem el que passa des dels mitjans. Arran de l’accident de l’avió de Germanwings, la catalanofòbia més salvatge va fer-se present a les xarxes socials. No es tracta de res de nou ni excepcional, només ho va semblar perquè el fet que servia d’excusa té una dimensió tràgica. La fòbia als catalans (no només als nacionalistes o sobiranistes) és una constant documentada des de fa segles i té relacions amb d’altres fòbies hispàniques, com la judeofòbia. L’odi al que és català forma part d’un substrat prepolític que no ha desaparegut. La política oficial es limita a activar aquesta catalanofòbia quan li convé, com va fer el PP quan recollia firmes contra l’Estatut.

Quina importància política s’ha de donar a la catalonofòbia? La d’un símptoma. I la d’una expressió de poder que ens permet detectar la part forta del conflicte. Òbviament, la majoria de ciutadans de les Espanyes no està d’acord amb els tuits que celebraven la mort de passatgers catalans. El grau d’aquesta catalanofòbia recent és tan exagerat que fa saltar totes les alarmes, i per això el Ministeri de l’Interior -en aquest cas sí- s’ha posat a perseguir els autors de les piulades.

Per comprendre bé el problema cal analitzar els missatges d’odi que no tenen a veure amb l’accident del vol que va sortir de Barcelona, els que el fiscal general mai no té en compte. Parlo de quan la catalanofòbia ja no és percebuda com a tal, perquè es mou en un nivell que provoca poc o cap rebuig dins la societat espanyola. Ho va il.lustrar perfectament el delegat del Govern espanyol a Andalusia quan va presentar l’origen català de Rivera com un defecte. La catalanofòbia diària és això, com ho és la frase “antes alemana que catalana”, pronunciada quan Gas Natural va llançar una opa sobre Endesa. El sobiranisme -el vell i el nou- també respon al desig de fugir d’aquest odi, que alguns troben tan natural com l’aire que respirem.

 

 

Etiquetes: