04 mai 2015 Un pur molt útil
Monedero plega dels seus càrrecs a la direcció de Podem i la pel.lícula que ell mateix ven, que Iglesias difon i que els mitjans compren és el vell relat -antic, clàssic- entre suposats purs i presumptes pragmàtics. Monedero encarna, en aquesta faula, l’home insubornable que considera pervertits els principis de l’organització quan s’adona que la cursa per arribar a les cadires del poder és plena de compromisos amb tot allò que ell ha de combatre. Monedero no vol cedir com ho fa el líder i per això se’n va, per no fer nosa als que s’embrutaran sartrianament les mans baixant a l’arena de la realpolitik. Tota causa necessita un vigilant de les essències i aquest serà Monedero, que vola lliure -Iglesias dixit- i que considera que “sense amor no es pot fer política”. Ho podria fins i tot subscriure -per exemple- un democristià d’aquests que ara tenen tantes ganes de construir com d’atacar Mas sense donar la cara.
Has de saber convertir els problemes en oportunitats. Ho diuen a les escoles de negocis i als llibres d’autoajuda. Dit i fet. Si Monedero té massa escrúpols per a la batalla del poder, que torni al confort de les idees pures, allí on les contradiccions tendeixen a zero i no cal fer elogis a cap banquer ni reverències a cap rei. Iglesias és espavilat i aprofitarà l’episodi per insistir davant els poders formals i informals que el seu partit no és altra cosa que una nova versió -més jove, més sexi i més neta- de la socialdemocràcia de sempre, disposada a endreçar la casa sense trencar res, com ja va suggerir la trobada en què el líder regeneracionista va regalar una telesèrie al monarca. Ni les casernes, ni les esglésies, ni els despatxos financers han de patir. Es tracta -senyora Maria- de fer una mica de dissabte. I de jubilar-ne uns quants, els que ara manen al PP i al PSOE. És com Ciutadans, però amb menys laca i menys Íbex35.
Una bona jugada. L’home pur que fuig del pont de comandament és de gran utilitat per a l’èxit de la causa i per al marquèting de l’artefacte perquè acredita el missatge principal d’Iglesias adreçat als de dalt, la casta que diu ell: no pateixin, senyores i senyors, nosaltres som bons nois, no farem res que els pugui molestar, els que volien prendre el Palau d’Hivern no manen ni manaran. Podem -ho he escrit fa dies- no és cap projecte de ruptura, és la versió 2.0 del PSOE del 1982. Monedero confirma l’estratègia d’Iglesias en sacrificar-se a l’altar de la puresa ideològica. Paradoxa i bon negoci. Tothom content, també els votants de Podem, que veuen que Pablo i Juan Carlos continuen sent amics.
No puc deixar de somriure quan llegeixo el text on Monedero explica els motius del seu gest. Diu que vol empènyer amb més força aquest projecte “sense el verí dels mitjans ni els seus embolics que envileixen”. Sensacional. On seria avui Iglesias sense algunes televisions?