11 mai 2015 Cobejada per uns i altres
No sé si Barcelona és poderosa –com cantava Peret- però és cobejada pels tres grans corrents que mesuren les seves forces en aquestes municipals: el sobiranisme, l’unionisme i la suposada nova política. La nit del 24 de maig, en funció dels resultats a la capital catalana, el relat sobre Catalunya serà un o altre, passi el que passi a comarques. Encara que CiU conservi moltes de les alcaldies i ERC i CUP creixin en diverses ciutats, el sobiranisme no podrà dir que ha guanyat si a Barcelona l’alcalde no és Trias. Una paradoxa, si es té present que el candidat de CiU ha decidit que la qüestió sobiranista té un lloc molt menor en l’argumentari de la seva campanya. Està clara la lectura que Madrid i la majoria de mitjans farien si Colau supera Trias: el sobiranisme perd Barcelona i recula. “Antes roja que rota”, com abans de la guerra.
Els poders de l’Estat saben que ni el PP ni Ciutadans –tot i la pujada dels de Rivera- estan en disposició de tenir l’alcaldia barcelonina i també saben que el PSC ja no és el que era. El mal menor, vist des de Madrid, és una Barcelona governada per Colau amb el concurs de les diverses esquerres, perquè això afebliria CiU, Mas i tot el sobiranisme de cara al 27-S. També incrementaria les diferències entre convergents i republicans. “Hágase el milagro y hágalo el diablo”, que deien en temps de Larra. Però hi ha una altra paradoxa: Alberto Fernández s’estima més tenir Trias d’alcalde, com li deu passar a la majoria de votants populars del Cap i Casal. Un vot d’ordre, encara que porti estelada.
ERC podria formar part d’un govern Trias i d’un govern Colau, però Bosch sap que la segona possibilitat obriria un esvoranc de proporcions incalculables en el procés. Si CiU queda en primer lloc, els republicans podran argumentar fàcilment el suport a l’alcalde convergent. En cas contrari, tornaran fantasmes dels anys trenta. Un dels elements principals que cohesiona Barcelona en Comú és la pulsió anticonvergent, d’una virulència que supera els missatges més agres d’ICV. Iglesias tracta amb més respecte els votants del PP que Colau els votants de CiU, una dada més reveladora que les piulades sinceres d’una candidata d’EUiA a Girona. El líder de Podem ha entès ràpidament el negoci: en el míting a Nou Barris es va deixar anar.
L’objectiu de Barcelona en Comú coincideix amb l’objectiu dels poders de Madrid: la destrucció de l’espai nacionalista més gran. Nova política amb una meta antiga. L’amic Andreu Barnils es demana des de Vilaweb quants regidors independentistes porta Colau, per mirar de fer sumes. És una pregunta sobrera, quan la fas als que no volen pactar res de res amb les sigles que articulen una majoria indispensable per saltar la paret.