21 mai 2015 No és una joguina

És una pel·lícula de 1964 que va ser molt ben acollida per la crítica però no va tenir gaire èxit de públic. La va dirigir Franklin J. Schaffner –molt conegut per la mítica El planeta de los simios– i el guió era de Gore Vidal a partir d’una obra de teatre seva de mateix títol i argument, estrenada a Broadway el 1960. The best man (traduïda aquí com El mejor) planteja la lluita de dos candidats molt diferents durant unes primàries del Partit Demòcrata dels EUA. Segons que sembla, Vidal va aprofitar l’ocasió per reivindicar la figura d’Adlai Stevenson, polític de l’ala més progressista dels demòcrates que va intentar arribar a la presidència del país sense aconseguir-ho, i per carregar contra les figures dels republicans Nixon i McCarthy i del demòcrata Kefauver. Més enllà de les referències a la política nord-americana del temps de la Guerra Freda, el film és encara avui –al meu parer- un dels millors productes que ha donat Hollywood sobre la política en general i la cerca organitzada del poder. Té el to just per mostrar de manera intel·ligent de què va el que Montaigne despatxava com “el comerç dels homes”. S’hi nota un alè shakespearià a l’ombra de la por atòmica i del desengany posterior a l’assassinat de J.F. Kennedy.

He vist The best man unes quantes vegades i sempre hi trobo alguna cosa nova. Henry Fonda hi fa un paperàs d’aquells que deixen empremta, només comparable al del personatge que interpreta (també un polític) a Advise & Consent (Tempestad sobre Washington), un altre film polític memorable, en aquest cas d’Otto Preminger. Aprofitant aquesta campanya electoral que ens toca contemplar he tornat un cop més a la cinta de Schaffner, una mica com a teràpia reparadora i una mica per buscar respostes en els clàssics. Abans de les telesèries, ja hi havia qui sabia obrir en canal la política mitjançant la ficció.

Després de tornar a escoltar els diàlegs brillants d’aquesta pel·lícula, no puc treure’m del cap una frase que un dels personatges amolla en un moment de màxima tensió dramàtica: “El poder no és una joguina que se li regala a una criatura”. Qui podria negar aquesta afirmació? Els casos de corrupció que han aparegut en els darrers temps a les Espanyes confirmen que qui trenca el que considera el seu joguet, tard o d’hora, té problemes. Queda clar que el poder no està fet per jugar-hi ni tampoc és cap regal, encara que les campanyes –també aquesta- puguin suggerir justament tot el contrari. Diria que aquestes coses són d’una evidència inqüestionable per a tothom que es llança a la piscina, vull dir que ho saben els polítics dels partits tradicionals i aquells que es presenten per vendre una suposada nova política. Em sembla, en aquest sentit, que certs brots d’ingenuïtat magnificada no deixen de ser la cara B del cinisme macerat que vol camuflar-se. Els extrems es toquen i no hi ha trampa més gran en política que disfressar-se amb l’hàbit d’una autenticitat que s’ofereix com a garantia postvenda de bona gestió.

Però vull anar una mica més enllà i demanar-me quina idea del poder tenen els que aquests dies aspiren al poder. No parlo de les idees encapsulades en els discursos (i fidels a una plantilla ideològica o altra) sinó de la visió personal que de les servituds i límits del poder (o del govern, si voleu ser menys solemnes) tenen aquells que volen el nostre vot i figuren en una o altra llista. Per què proposo aquesta reflexió? Perquè en cap activitat humana d’una certa responsabilitat excepte en política s’accepta que algú passi a l’acció sense haver analitzat abans el cor obscur de l’univers al qual vol accedir. Per posar un exemple: si alguns metges actuessin com ho fan alguns polítics, molts quiròfans i moltes consultes serien víctimes d’un caos més que considerable. I poso un altre exemple, encara més extrem: us imagineu militars professionals enviats al combat sense haver passat moltes hores estudiant què és i què no és la guerra i com organitzar-se sota el foc? No parlo d’errors, esclar. Parlo d’una cosa més greu: del fet de no saber exactament què s’està fent i de no tenir una consciència clara de la distància entre el que passa i el que es pretén que passi amb determinades decisions.

No estic proposant governs de tècnics ni encara menys un examen per fer de regidor i alcalde. La tecnocràcia em fa tanta o més angúnia que el populisme que ens vol vivint en assemblea permanent. Només em demano si el descrèdit democràtic també té relació amb una concepció massa simple del que significa gestionar l’interès general i convertir-lo en una llista de prioritats i en un pressupost. Fer el pressupost d’un Ajuntament és el gran moment del poder provisional que els administrats cedim a dones i homes que es fan càrrec de tot. Això sembla molt obvi però també s’oblida fàcilment. Avui, quan les arques municipals acostumen a estar molt buides, aquesta operació exigeix més habilitat i més tacte per part d’aquells que són al capdavant de les institucions.

Governar no és rebre una joguina nova encara que hi ha individus, sectors i grups que semblen viure alegrement en aquest malentès. Són els que fan promeses més fabuloses i els que, després,  tendeixen a transformar el seu mandat en un cúmul d’arbitrarietats, incompliments, deixadeses i excuses buides de mal pagador.