28 mai 2015 Tres miratges i una incògnita
La ciutadania ha votat i els resultats són fets rotunds que alguns entorns menyspreen, potser perquè els fa mandra repensar el que fan. Repeteixo: ara ja no es tracta d’enquestes. Amb independència dels interessos i dels valors de cadascú, és bo analitzar les dades amb rigor i amb ganes de saber quin és el paisatge real. La proximitat de les eleccions catalanes del 27 de setembre i de les espanyoles (encara sense data) introdueix –hauria d’introduir- un plus de realisme urgent en la interpretació dels vots. Al meu parer, dels comicis municipals del passat diumenge, a Catalunya en surten tres miratges considerables i un enigma important.
El primer miratge té a veure amb la lectura que dels seus resultats fa la federació CiU. D’una banda, excés d’optimisme per ser encara la primera força municipalista, tot i perdre més de 100.000 vots respecte les municipals del 2011. De l’altra, excés de pessimisme per no revalidar l’alcaldia de Barcelona, plaça emblemàtica que el nacionalisme va aconseguir gràcies a l’ensulsiada del PSC. Els convergents haurien de superar aviat l’emprenyament pel triomf de Colau i ser més autocrítics sobre les febleses de les seves sigles. Ho hem escrit diverses vegades: al costat dels dos principals actius de CiU (els alcaldes joves i el president Mas) hi ha massa deures pendents que no poden esperar, i no parlo només de les indefinicions d’Unió, que van camí d’aclarir-se.
Assumir la complexitat dels sectors centrals del país (molt castigats) però enterrant ambigüitats, vet aquí el repte dels que manen en aquest espai. I prendre mesures dràstiques –quirúrgiques- que marquin un tall entre el futur i el passat. Mas no ha d’insistir més en la llista unitària amb ERC i ha de construir una candidatura atractiva, transversal, integradora i no partidista que, a més de propugnar la independència, transmeti confiança, parli en positiu, digui que el procés serà més llarg que no sembla i faci bandera de la defensa del nucli de l’Estat del benestar, perquè això no és una exclusiva de les esquerres. Com va fer Pasqual Maragall l’any 1999, Artur Mas ha de demanar al seu partit –ho apuntava en la seva conferència del 25 de novembre- que faci un pas enrere per contribuir a assolir un objectiu excepcional.
El segon miratge té relació amb les eufòries d’ERC per haver doblat els seus vots respecte el 2011, que va ser una patacada de grans dimensions. Els republicans –que prometen secessió ràpida- tenen motiu per estar alegres, però també per reflexionar a fons: no repeteixen l’èxit de les europees (com els seus estrategs havien calculat), ni esdevenen el primer partit del bloc sobiranista, ni aconsegueixen liderar el canvi a la capital catalana. A l’àrea metropolitana, ERC gairebé triplica el seu nombre de regidors, justament quan CiU en perd més.
Aquesta novetat convida a fer teories sobre la pluja fina de l’independentisme d’esquerres allí on sempre ha tingut més dificultat per arrelar, però cal introduir dues observacions. Primera: a les eleccions al Parlament del 2010, CiU va obtenir uns resultats extraordinaris al primer i segon cinturó, fet que va trencar els tòpics metropolitans que ara alguns asseguren que s’han qüestionat per primer cop; cal acceptar que tot és més volàtil i més envitricollat. Segona: el politòleg Lluís Orriols ha subratllat que, malgrat les barreres existents segons l’adscripció nacional, “a l’hora d’escollir els representants al Congrés dels Diputats, un volum molt important de votants d’ERC (al voltant del 20%) estaria disposat a canviar el seu vot a favor de Podem”. Una circumstància molt destacada que, a més, porta la direcció republicana a veure amb bons ulls –en aquest cas sí- una llista unitària amb CiU i altres grups per als pròxims comicis espanyols. Més enllà, ningú no es pot enganyar, encara que algunes aliances locals de CUP i Podem semblin superar les lleialtats nacionals clàssiques: a la Catalunya metropolitana el sobiranisme és feble.
El tercer miratge té a veure amb la distància entre els vots sobiranistes (CiU, ERC i CUP) d’aquests comicis i les paperetes del sí-sí en la consulta del 9-N. El suport al sobiranisme ha caigut 480.000 vots respecte d’aquell exercici de participació realitzat sota l’amenaça de l’Estat. El got mig buit o mig ple? Una explicació és que hi ha partidaris de la independència que han votat ara altres opcions perquè pesa més el marc local; això podria passar amb una part de sufragis rebuts per Ada Colau. Una altra explicació és que alguns que donaven suport al procés ara se senten atrets per missatges diferents. De moment, el sobiranisme continua sent el corrent més fort i té camp per córrer. Com bé recorda el politòleg Jordi Muñoz, “habitualment les formacions sobiranistes sumen entre 8 i 10 punts més a les eleccions autonòmiques que a les municipals anteriors”.
La incògnita té a veure amb l’impacte que podria tenir sobre el 27-S una eventual candidatura a l’estil de BComú, amb la presència tunejada d’ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent i potser la CUP o, fins i tot, ERC. Per uns, seria l’oportunitat de “sobiranitzar” –diuen convençuts- tot el que hi ha a l’esquerra del PSC; per altres, l’hora de trencar l’agenda del sobiranisme en benefici d’objectius diferents. A quin preu? Tindrem temps de parlar-ne.