21 jun 2015 L’obsessió de sumar
Quan Jordi Pujol volia concretar el pas del “fer país” al “fer política”, a les acaballes del franquisme, tenia una obsessió: fer una versió actualitzada del catalanisme polític que fos –diguem-ne- un mix dels millors elements de les dues grans tradicions que, abans de la guerra civil, van encarnar respectivament la Lliga Regionalista i l’ERC de Macià i Companys, però amb la voluntat d’estalviar-se els components més negatius d’aquestes dues marques. Pujol era molt crític amb els errors i estils de la política catalanista dels anys trenta, convulsos i tràgics.
Sumar tradicions, grups i persones era el mètode pujolista. Calia conjurar el testimonialisme. Des del nacionalisme personalista, integrador i cívic, i també des de l’europeisme, Pujol anhelava fer una síntesi –una convergència- de les ideologies moderades i reformistes que han governat el Vell Continent d’ençà 1945: socialdemocràcia escandinava, liberalisme social i socialcristianisme d’inspiració alemanya. Llegint bé els canvis de la postguerra, la seva meta era connectar amb una majoria de gent que volia progrés, benestar i autonomia sense ensurts.
Sumar i no restar. Confluir, coincidir, convergir. Pujol parla amb molta gent. El 1977, quan la sopa de sigles era espessa, ho explicava així: “CDC pretén vertebrar un gran moviment nacionalista català i, per tant, s’adreça principalment als catalanistes demòcrates, a la gent amb una actitud constructiva i mentalitat de fer país”. Tres anys abans, el 17 de novembre de 1974, s’havia celebrat clandestinament a Montserrat l’assemblea fundacional de Convergència Democràtica de Catalunya, amb més d’un centenar de persones de procedències molt diverses. Unió va adherir-se al projecte però això només va durar quinze mesos. En plena efervescència posterior a la mort de Franco, els democristians van marxar de manera amistosa per competir en el nou mercat electoral.
El desaparegut bisbe Joan Carrera, vinculat durant anys a Unió i estret col·laborador del dirigent democristià Anton Cañellas, recordava així aquell moment de confluència, en un llibre-entrevista de Francesc Romeu: “Doncs bé, vam fer un comitè. I en Cañellas el primer que va fer va ser demanar que introduíssim en Miquel Roca. I en Roca, el primer que va fer va ser mirar de separar Convergència d’Unió, o Unió de Convergència, o que Unió es fusionés amb Convergència. Perquè, és clar, tot era molt ambigu. Però una de les ambigüitats era que en Cañellas representava Unió, però no tots els d’Unió veien amb simpatia aquell procés de Convergència”. Pujol respectava els venerables pròcers d’Unió, però tenia clar que aquell petit partit fundat el 1931 no podia ser l’eix de la nova aposta catalanista.
Finalment, a les primeres eleccions generals del 15 de juny de 1977, Unió va presentar-se del bracet del petit partit Centre Català sota un paraigües de nom llarg i solemne: Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Van obtenir 174.077 vots i només dos diputats. La marca Unió no ha tornat mai més a competir en solitari. Pujol va anar a aquells comicis inaugurals amb la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, on hi havia CDC, Esquerra Democràtica de Catalunya (liderada per Trias Fargas), Front Nacional de Catalunya i el PSC Reagrupament (que havia liderat Pallach fins la seva mort uns mesos abans de les eleccions). Aquella opció va aconseguir 11 diputats i un senador, i va ser la tercera més votada, després de socialistes i comunistes. Esquerra Democràtica va fusionar-se amb CDC el juny del 1978. Pujol anava sumant.
Durant un any, Unió va debatre sobre el seu futur. La democràcia cristiana era una etiqueta esotèrica a les Espanyes i a l’espai de centre hi havia massa sigles. Cañellas, que va apropar-se al president Suárez sense comptar amb el beneplàcit dels dirigents històrics, va ser expulsat del partit i un grup de militants va seguir-lo. El 19 de setembre del 1978, Unió i CDC van subscriure un acord electoral que va representar el naixement de la coalició CiU, que va tenir el seu primer test en les generals de l’1 de març del 1979. Duran Lleida encara no manava. Unió aportava pedigrí, densitat històrica i contactes internacionals. El pacte establia una quota del 25% per als democristians en les candidatures i els càrrecs institucionals. Sumes i més sumes. L’obsessió pujolista.
Les municipals del 3 d’abril del mateix any van representar el millor ciment per aquella aliança: 325 alcaldes i 1.960 regidors van encarnar un poder territorial que convertia unes sigles en una realitat tangible. Pujol començava a veure que era possible articular un espai central des del nacionalisme. L’ex-president ho explicava així en una conferència pronunciada l’octubre del 2003: “Més que de CiU seria més exacte parlar d’una força nacionalista capaç d’aglutinar molta gent i diversa i capaç de vertebrar el país. Capaç de fer de pal de paller, que ha estat i és una expressió molt precisa i exacta”.
Per a CiU la consolidació va arribar amb les primeres eleccions al Parlament, el 20 de març del 1980. Contra pronòstic, la coalició va guanyar per majoria relativa. Classes mitjanes transversals i elits econòmiques van assumir que CiU era qui millor defensava els interessos d’uns i d’altres. Entre 1980 i 2003, aquest espai va ser inexpugnable.