ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Aclarir i arriscar més
3409
post-template-default,single,single-post,postid-3409,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

22 jun 2015 Aclarir i arriscar més

Per comprendre la darrera proposta d’Artur Mas cal tenir present tres coses sobre aquest polític. Primera: l’han donat per mort moltes vegades des dels temps en què Pujol el va designar successor al capdavant de CDC i el tripartit el va enviar a l’oposició. Segona: l’han menyspreat amb ostentació molts dels seus adversaris, des de Maragall a Rajoy, passant per Montilla, Zapatero, Junqueras i Duran, d’una manera tan estúpida i temerària que no s’han adonat que el convergent és un jugador més perillós del que s’havien imaginat. Tercera: està fent tot de coses imprevistes que no quadren amb la seva imatge de bon noi d’ordre, com plantar cara als poders de l’Estat, enfrontar-se a les elits econòmiques que volien dictar-li el guió, desmarcar-se del seu pare polític i enterrar el pujolisme, assumir la ruptura de CiU per remarcar el seu projecte o demanar als càrrecs convergents que sacrifiquin les seves ambicions per fer una llista no partidista. Totes aquestes característiques han descol·locat molta gent i també li han donat un prestigi que arriba a ciutadans molt allunyats de l’espai de CiU.

Mas s’ha construït sota la sospita permanent. Sospitós de ser només el masover de Pujol, el que guardava la tanda a Oriol Pujol. Sospitós d’enganyar el poble de Catalunya –com van dir alguns- quan va pactar l’Estatut amb Zapatero. I, finalment, sospitós de ser el traïdor suprem a la causa sobiranista –com encara difonen amb reiteració i mala fe alguns entorns- que acabarà rendint-se davant de Madrid, com correspondria a un convers de darrera hora a la independència, un trampós que ha agafat l’estelada per amagar les retallades i les corrupcions. En aquestes difamacions construïdes a consciència –pareu atenció- coincideixen veus molt diverses i antagòniques.

Ara, a tres mesos de les eleccions del 27-S, les coses es van aclarint.  S’acaben les sospites prefabricades, tothom apareix com allò que és. I Mas vol aclarir les coses encara més, xutant la pilota a aquells que s’han investit del paper de guardians del procés, no sempre neutrals: ANC, Òmnium i AMI. El darrer moviment presidencial vol consolidar el caràcter plebiscitari dels comicis i subratllar el pes de la societat civil, alhora que busca deixar en segon terme l’eix esquerra-dreta, que ERC amplifica. És molt difícil que l’ANC i OC acceptin la proposta de Mas perquè a les juntes d’aquestes entitats i a les seves bases hi conviuen sensibilitats confrontades. Diria que Mas –que coneix quines misèries ens frenen- no espera un “sí” com a resposta. Aleshores, ¿per què ha perdut un temps tan preciós? Per deixar –com dèiem- les coses ben clares abans de la batalla.

Mas, el convers que tanta nosa fa a alguns, l’home contra qui l’Estat ha posat una querella i podria inhabilitar aviat, demana que tothom arrisqui més, com ho fa ell. I qui vulgui peix que es mulli el cul.

Etiquetes: