02 jul 2015 Democràcia, any zero
La temptació de reescriure la història acostuma a ser gran. Per això cal estar atents als que arriben com a nuncis d’un suposat futur. Anem als fets provats: la democràcia a peu de carrer es va començar a notar, sobretot, a partir del 1979. Després del 3 d’abril d’aquell any, els ajuntaments van canviar de dalt a baix. Les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco van portar-nos alcaldes i regidors que no tenien res a veure amb el món d’abans: arribava a la gestió de l’administració més propera a la gent una generació que provenia de la lluita antifranquista, de les associacions de veïns, de les entitats culturals, de les plataformes professionals, del sindicalisme, de l’Església de base, de tot allò que la dictadura havia combatut, ignorat o menyspreat. Em ve al cap la foto del primer consistori democràtic de la meva ciutat: dones i homes amb molta il·lusió i moltes ganes de canviar les coses. Tinc un gran respecte per tots aquells que van ser-hi i van contribuir a fer possible el progrés del nostre món local.
Per què us parlo de tot això? Perquè encara no m’he recuperat d’una piulada que va sortir del compte oficial de Twitter de Podem Barcelona el dissabte 13 de juny, enmig de la comprensible eufòria que entre els partidaris d’aquesta organització va provocar la presa de possessió d’Ada Colau. El missatge era aquest: “Molta gent ara mateix a Plaça Sant Jaume. És un dia històric: a Barcelona governa la ciutadania”. Certament, a Barcelona, governa la ciutadania, però això no és cap notícia per a qualsevol persona informada. Fa trenta-sis anys que això és així. Perquè a Barcelona, com a la resta de localitats de Catalunya i de l’Estat espanyol, són els ciutadans els que, mitjançant els seus representants triats a les urnes, governen el que a tothom afecta. Que potser no era un govern de la ciutadania el primer consistori democràtic que van escollir els veïns de Barcelona, amb l’alcalde Narcís Serra al capdavant? Després d’aquell ajuntament, tots han representat el govern de la ciutadania, amb independència del color que hagin tingut. Suggerir que els ciutadans han hagut d’esperar més de tres dècades per governar la capital de Catalunya és considerar que només BComú representa la gent, la qual cosa és conceptualment aberrant, a més de ser numèricament insostenible.
Tant si aquesta consigna és producte de la pura ignorància com si és resultat d’un convenciment ideològic –o de les dues coses alhora- som davant d’una perillosa operació de falsificació històrica que prepara el camp per a la faula electoral de moda: heu viscut enganyats fins avui i gràcies a nosaltres tindreu, per fi, una democràcia de debò. A les manifestacions del 15-M, es parlava de “democràcia real”. Potser es tracta de connectar amb aquell lema. De la democràcia que ells consideren fraudulenta a la democràcia autèntica que –casualitats de la vida- només es materialitza si ells –els amics d’Iglesias- obtenen el poder.
Podem -i la marca local BComú- es presenta com a punt de partida de la nova democràcia que va del bracet de la pretesa nova política. Del 1977 al 2015 hem viscut dins de Matrix però ara arriba la revolta que porta els ciutadans a governar -per primer cop- les institucions. Aquest discurs és tan pervers i tan fal·laç que fa riure, però els seus autors parlen seriosament. Ells inventen el govern del poble. L’adanisme és un dels elements bàsics del projecte Podem, com ho és el judici presentista i simplificador del que va representar la transició. Adanisme, presentisme i superioritat moral informen la cultura política de Podem i les seves sucursals, la qual cosa aboca els seus dirigents a fer taula rasa amb tot el que els ha precedit; en part per subratllar la bondat intocable de les seves propostes i en part per caricaturitzar tots els seus adversaris com a inservibles peces d’un univers de castes que cal superar.
En aquest context, no deixa de sorprendre la col·laboració dels dirigents d’ICV-EUiA en l’esborrat conscient del seu propi paper històric. El sucursalisme explícit amb el qual Iglesias es relaciona amb Herrera i Camats ens recorda els dies més grisos del PSC davant de González. Convertir l’ascens al poder d’Iglesias en el moment zero d’una veritable democràcia a Espanya necessita còmplices. La trajectòria del PSUC com a gran partit nacional durant la lluita clandestina i la transició mereix que els seus continuadors oficials siguin més fidels als valors d’una organització que va ser clau a l’hora d’aturar els peus a qualsevol intent lerrouxista de divisió del nostre país. Com es pot defensar el patrimoni cívic del PSUC i fer costat alhora a un líder que vol explotar les més tronades teories sobre el catalanisme com a moviment burgès contrari al poble? Si Josep Termes encara fos entre nosaltres, es posaria les mans al cap en veure que Podem actualitza la ferralla de sempre.
Mentre perdem el temps comentant les pixarades artístiques de la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona oblidem allò substancial dels nous profetes. Per entendre’ls no és Joc de trons el que us cal. Heu de llegir 1984, la magnífica novel·la de George Orwell, on el poder té una màxima tan eficaç com inquietant: “Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat”.