20 jul 2015 Ingenus i nerviosos

Es diu en privat i en alguns ambients públics que el principal problema del sobiranisme català és la seva ingenuïtat. Es titlla –sovint amb condescendència- els sobiranistes d’ingenus perquè –portats per la il·lusió- encara no s’han adonat de les seves febleses i de la fortalesa de l’Estat espanyol i la manca de suports internacionals. Ónega –un dels pocs periodistes de Madrid que escriu sobre el procés amb voluntat de saber què passa- deia dissabte que “el programa de Mas i Junqueras és dèbil i peca d’una ingenuïtat impròpia de senyors tan sòlids i solvents”. Si és així, Madrid i les elits inquietes que han menyspreat la societat catalana no han de preocupar-se gaire: els partidaris de la independència pagaran la seva ingenuïtat amb “frustració”.

Aquest plantejament psicologista pot servir per fer rodes de premsa ministerials o per despatxar el problema en un sopar d’estiu a la Cerdanya. Però, si parlem seriosament, aquests comentaris només serveixen per posar en evidència els nervis que s’han tornat a disparar entre els que pensaven que CDC i ERC s’havien marcat l’autogol definitiu. No conec ningú que tingui alguna responsabilitat important en el procés que pensi que això serà bufar i fer ampolles, ni tant sols els que diuen que es podrà fer la desconnexió en pocs mesos. Al contrari, les persones que més han treballat a fons sobre la independència de Catalunya no s’enganyen sobre la complexitat d’aquest objectiu. I, contra el que van repetint alguns que escriuen des de lluny, es tracta de gent ben informada sobre què passa a Brussel·les i al món.

Dit això, i més enllà dels nervis i les histèries que ha reactivat la llista unitària, la narrativa implícita de certes anàlisis del conflicte parteix d’una premissa que jo no qualificaré d’ingènua però sí de mancada de tota base empírica. Aquesta premissa diu que, al final, quan el Govern espanyol vegi que el sobiranisme té majoria al Parlament, farà gestos per frenar l’onada. Llavors, segons aquesta previsió, el bloc moderat abandonaria l’aventura convençut que el nou peix al cove és millor que arriscar-se a saltar la paret. Prèviament, els poders de l’Estat hauran amollat tantes amenaces que, en arribar la propina, la gent amb més por faria petons a les fotos de Rajoy i d’Àngel Ros.

Jo no sé si aquesta suposada oferta de Madrid arribarà després del 27-S, però estic convençut que, en tot cas, arribaria massa tard i no seria creïble. Per ser-ho, hauria de trencar abans el consens espanyol sobre Catalunya com a regió anòmala a dissoldre, i això no ho veureu. La clau de l’immobilisme –que l’editorial d’ahir d’aquest diari bateja com a “quietisme”- és el pànic del PP i del PSOE (imitat per C’s i Podem) a pagar l’altíssim preu en vots que tindria qualsevol cessió real de més poder i més finançament a Catalunya. Són presoners tràgics d’una demagògia molt antiga.