24 jul 2015 Tsipras contra Tsipras
El primer ministre grec, Alexis Tsipras, va arribar al poder amb un discurs que prometia una fermesa excepcional i, finalment, ha hagut de flexibilitzar les seves posicions fins al punt que ara té en contra una part dels diputats de Syriza i dels seus votants. Ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat? Varoufakis vol passar a la història com un home coherent mentre Tsipras vol salvar els trastos. Aquesta història és molt antiga i es repeteix: els que posen les conviccions per sobre de tot contra els que assumeixen unes decisions que comporten la penyora de la decepció. També es pot parlar de purs contra pragmàtics o de radicals contra moderats. És una faula que només pot sorprendre qui es cregui la propaganda que ofereix utopies de tot a cent.
No sé què pensen –en privat- sobre Tsipras els amics oficials de Syriza a Catalunya i Espanya. Seria un gran exercici escoltar les cavil·lacions sinceres d’aquells que s’han reclamat homòlegs certificats de la formació grega que va promoure un referèndum oficial que, a l’hora de la veritat, no va servir per transformar la realitat ni un centímetre. Seria magnífic que ens diguessin què passa quan resulta que Tsipras ha d’acabar fent el mateix que aquells partits que Iglesias i els seus capitans detesten, començant pels socialdemòcrates de tota la vida. En la intersecció virtuosa on el fanàtic tàctic dóna la mà al cínic indignat, apareix sempre l’excusa pal·liativa del que opera en política com si els altres fossin imbècils. Tot té explicació i tot quadra. Per exemple: “Tsipras retalla perquè ha de triar el mal menor, Mas retalla perquè xala fent-ho i perquè és un servidor de les forces del mal neocapitalista”. En cas d’emergència, recordeu justificar l’escandalosa despesa militar grega dient que “això és culpa dels nord-americans i de l’OTAN”. Aquesta tornada sempre desperta simpaties.
Els verds alemanys, quan van passar a ser un partit amb pes parlamentari, a primers dels anys vuitanta, van viure uns debats terribles entre “fonamentalistes” i “realistes”, que van acabar guanyant aquests darrers. Fins on calia implicar-se en unes institucions que alguns veien com el territori propi de l’enemic? Els que volien canviar les coses van acceptar el joc parlamentari i les servituds incòmodes de governar, encara que això també era acceptar que no ho canviarien tot ni a la velocitat que prometien. A la CUP, aquesta mena de discussions són habituals i es poden intensificar si obtenen més diputats al Parlament. A Podem, en canvi, tot està molt clar: es tracta d’arribar al poder sense manies, substituint el PSOE.
Tsipras contra Tsipras, una tragèdia gris. Mentre, aquí, alguns fan veure que la revolució és renunciar a una llotja del Liceu o treure la missa de la Mercè del programa de la festa major.