03 set 2015 Van molt tard
Si digués que em va sorprendre, mentiria. Els poders de l’Estat espanyol i les elits que en formen part faran tot el que calgui per impedir una victòria del sobiranisme el 27-S. I això inclou fer servir els pares de la pàtria com qui treu els gegants per festa major. Felipe González ha estat el primer a comparèixer, amb un escrit veritablement impropi d’algú que va pel món amb posat d’estadista.
La primera lectura de la carta que González adreça als catalans em va produir una sensació semblant al fàstic. Els que volem una Catalunya independent estem fets que ens diguin nazis i coses semblants, però aquesta vegada és ben diferent. La comparació prové d’algú molt important en la història d’Espanya, una figura que no s’hauria de pronunciar mai com un hooligan, per respecte al que ell mateix va ser. Com a demòcrata i com a nebot d’un deportat republicà assassinat al camp de Mauthausen, el paràgraf sobre l’Alemanya i l’Itàlia dels anys trenta va produir-me també molta tristesa. El despropòsit és tan evident que queda molt clar que l’escrit en qüestió no està elaborat per seduir una part dels potencials votants sobiranistes que tinguessin dubtes.
Amb tot, i més enllà d’aquest punt lamentable, l’afirmació política més inquietant que fa González és una altra. L’expressa com a conclusió de la seva missiva: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral”. Investit de la funció de futuròleg i d’oracle, González afirma solemnement que ell sap el que passarà i, sobretot, el que no passarà, extrem que descriu fent servir un verb negatiu com “trencar”. El detall, però, que il·lumina perfectament l’actitud de González i d’altres noms de pes davant la situació de Catalunya és l’explícit menyspreu per allò que votin els ciutadans. “Sea cual sea el resultado electoral” -remarca l’antic líder del PSOE- el sobiranisme ha d’abandonar tota esperança de modificar la realitat. L’advertència és pura tautologia paternalista: “Nen, això no es pot fer perquè sí i perquè ho dic jo, i prou”. Amb la jubilació, González ha intensificat un tarannà arrogant i displicent, un teatre que vam poder observar bé quan una televisió privada va posar-lo al costat d’Artur Mas per conversar sobre el procés. El diàleg democràtic exigeix respecte per l’altre i que ningú es col·loqui per sobre de ningú.
En la meva modesta opinió, el missatge principal de l’article de González és una idea tan extravagant com perillosa: una hipotètica victòria sobiranista no influirà gens ni mica en la realitat. Ras i curt: votar és un exercici inútil. La gravetat d’aquesta posició és escandalosa i xoca amb els principis de la UE i de qualsevol nació democràtica. L’extremisme d’aquest punt de vista explica l’adhesió a la carta de l’expresident Aznar i altres elements partidaris de la mà dura contra la revolta catalana.
Com s’ha d’interpretar el pronunciament públic de González dins del quadre general d’aquests dies? És un text destinat a preparar el terreny per si cal endegar mesures excepcionals? A Madrid han començat a notar que, en això de Catalunya, podria ser que haguessin fet tard, massa tard. “Estos se van”, va dir-li Aznar a Rajoy, fa uns mesos, després d’una visita al nostre país per copsar l’ambient entre les elits empresarials més preocupades per una hipotètica secessió. Així mateix, la concreció -in extremis- de la llista Junts pel Sí ha disparat totes les alarmes als centres de poder de la capital espanyola, perquè s’havia donat per fet que les disputes entre Mas i Junqueras frenarien el procés des de dins. Per reblar el clau, diverses enquestes dels partits assenyalen que populars i socialistes podrien convertir-se en grups irrellevants en un Parlament de Catalunya més fragmentat i on el sobiranisme -si és majoritari- obriria la porta a una desconnexió efectiva.
Els que tenen les palanques de l’Estat han fet tard, i ho saben. Aquest mateix dimarts, el PP s’ha tret de la màniga una reforma exprés del Tribunal Constitucional per poder castigar Mas amb celeritat, una mesura que violenta tot l’edifici institucional del 1978 i que no està gaire lluny de les maneres de Moscou o Caracas. A alguns no els agrada la manera com es fa, però aplaudeixen l’objectiu. L’amenaça catalana justificarà moltes coses. Improvisació? Mesura desesperada? Electoralisme per mantenir el Govern d’Espanya? De tot una mica. La carta de González i el canvi de la llei del TC impulsat pels populars participen -matisos a banda- d’un mateix estat d’ànim i d’una mateixa lectura primària i errònia dels fets de Catalunya, que parteix de dues premisses: a) mort el gos, s’ha acabat la ràbia; b) els vots seran paper mullat.
Rajoy no ha obtingut de la cancellera Merkel una declaració tan rotunda i còmplice sobre Catalunya com la que Obama va regalar al premier Cameron sobre Escòcia el juny de l’any passat. Els alemanys han recitat el manual, res més. Moragas ha d’afinar. “Estos se van” és una frase que ressona al cap de Rajoy cada nit. Els potencials votants sobiranistes estan mobilitzats (i més motivats a cada declaració ministerial) mentre els populars disfressen García Albiol de constitucionalista i els socialistes celebren que Isidoro surti de la nevera. A Madrid van molt tard, i ho saben.