10 set 2015 La número dotze
Jaume Vicens Vives -més citat que llegit- és emprat sovint aquests dies per recordar els descarrilats sobiranistes que estan equivocats. Passa una mica el mateix amb Gaziel, amb Joan Maragall i -sobretot- amb Josep Tarradellas, de qui sempre s’esmenta aquella frase sobre el ridícul en política, que no s’aplica -per exemple- a ministres que, en ple segle XXI a Europa occidental, parlen del deure de l’exèrcit quan se’ls pregunta per unes eleccions. El fet és que una mica de Vicens Vives sempre queda bé en un paper que vulgui acollir-se als tòpics més celebrats sobre el seny i la moderació, uns conceptes que es retorcen a plaer, fins a fer-los sinònims de l’immobilisme i de l’acceptació d’un marc injust i d’un maltractament continuat.
Però Vicens Vives, més enllà del saqueig ideològic que se’n faci, s’ha de llegir i rellegir atentament. Què diria avui el gran historiador si fos viu? No ho sé i tampoc no ho saben els que el fan servir de bandera i d’escut. Si algú va analitzar les insurreccions catalanes amb atenció va ser ell, perquè també va confegir -com és sabut- una teoria sobre el poder i els catalans. A Notícia de Catalunya escriu això: “El fet que Catalunya hagi viscut en els cinc darrers segles -exactament, des del 1462- onze revolucions d’importància general -i amb això vull dir citades pels tractadistes estrangers i incorporades als grans manuals de divulgació- és un rècord d’una certa entitat. Castella només n’ha conegudes nou, i França, set; els Països Baixos, quatre, i Anglaterra, tres”. Segons Vicens Vives, “la persistència de l’entestament palesa que hi ha un ressort en la màquina pregona del país que no funciona prou bé”. El prestigiós intel·lectual va morir el 1960, quinze anys abans de la fi de la dictadura i amb una mirada inevitablement marcada per l’experiència de la II República i la guerra civil.
Si acceptem el punt de partida de la seva anàlisi, avui estaríem vivint la revolució número dotze dels catalans, que és pacífica i democràtica, com correspon a una societat oberta, desenvolupada i a un sobiranisme cívic, no pas ètnic. Revolució és un mot exagerat aplicat al que tenim davant? Caldria parlar potser de revolta o de rebel·lió? “Algú ha escrit -adverteix Vicens Vives- que Catalunya era un poble més aviat rebel que revolucionari, entenent per rebel·lió l’estat de protesta permanent i per revolució el de protesta constructiva. Jo no ho crec, i em penso que A. Camus tampoc no ho hauria cregut, ell que considerava la revolució com la destrucció de tota llibertat i la rebel·lió com la conquesta de la dignitat humana”.
Les categories que ens proposa l’autor de Notícia de Catalunya són inevitablement filles de la memòria tràgica dels anys trenta i de la posterior guerra freda, com ho és L’home revoltat, el llibre que Camus va publicar el 1951 i que va provocar la ruptura amb Sartre i el seu entorn. Em sembla que -amb permís de Vicens Vives- el procés justament modifica i redibuixa les categories esmentades i les allibera del determinisme d’arrel psicologista i del context històric polaritzat en què foren formulades.
L’aposta present per intentar assolir democràticament un Estat català independent és una protesta constructiva que no amaga que vol superar definitivament la protesta permanent, una actitud que -com és sabut- va articular les reclamacions del catalanisme -pel cap baix- des del Memorial de Greuges (1885) fins al nou Estatut (2006), i que ha generatun subproducte conegut com a victimisme, essencial en la dialèctica Madrid-Catalunya.
El millor del nou sobiranisme és que enterra aquest victimisme a canvi del risc de mirar el rostre del Minotaure, com un poble adult i capaç d’autogovernar-se plenament en la nova interdependència mundial. Això coincideix amb una globalització que flexibilitza la sobirania clàssica, sobretot dins de la Unió Europea. El Minotaure és el poder, segons Vicens Vives. Tot el que estem vivint sembla corregir la definició que fa de nosaltres l’historiador: “Un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques”.
Avancem. Els fets actuals de Catalunya són un híbrid de revolució (de vellut) i de rebel·lió (tranquil·la), en tant que neixen de dues fonts: l’exigència de repartir el poder i els recursos d’una manera més justa i la necessitat d’un reconeixement col·lectiu que va lligat a aquella dignitat que Albert Camus posava en primer lloc. Una part gran de la societat catalana s’ha compromès amb aquests objectius. La número dotze és una revolta/revolució que posa d’acord sectors diferents i sensibilitats oposades en benefici d’un interès general que s’identifica amb un canvi històric d’statu quo. Això no té res a veure amb el 6 d’octubre del 1934.
És una batalla contra la resignació, vet-ho aquí. Josep Fontana rescata un text que l’ambaixador d’Àustria, el príncep Lobkowitz, va escriure el 1765 a Description de la Principauté de Catalogne: “Els catalans passen per ser una nació laboriosa, plena de coratge i d’amor per la llibertat. Van tenir més d’una vegada la idea de fer-se independents, seguint l’exemple dels holandesos. Es veuen encara avui proves de la seva indústria enmig dels impostos que els esclafen i de la duresa amb què són governats”. El Minotaure ja no fa por.